Bisbe de Barcelona (1620-32). El 1622 fou nomenat lloctinent de Catalunya per Felip IV de Castella, que esperava d’apaivagar els greuges dels catalans amb el nomenament d’un lloctinent català. Però com que el rei no havia acudit al Principat a jurar les constitucions de Catalunya —requisit sense el qual no era vàlid el nomenament— les autoritats catalanes no reconegueren el nou lloctinent, fet que agreujà encara les tensions entre el Principat i la cort i féu témer una ruptura. Els catalans cediren finalment, dividits per les amenaces i les recompenses promeses per la cort. El nou lloctinent governà amb discreció; el 1626 cessà, però continuà a la diòcesi de Barcelona. El 1628, arran d’un robatori sacríleg a Santa Maria del Mar, maleí solemnement la terra, fet al qual hom atribuí la forta secada d’aquell any. El 1632, per ordre del cardenal-infant Ferran d’Àustria, predicà al Consell de Cent, sense èxit, que alcessin el dissentiment posat a les corts d’aquell any per tal d’evitar que haguessin de suspendre's.