De família humil, hagué de treballar des dels dotze anys i, a través de nombroses lectures, aconseguí una formació totalment autodidàctica. La seva activitat periodística, cívica i política es localitzà sobretot a la seva ciutat natal. El 1879 ingressà a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, i s’hi involucrà a fons, iniciant-se en l’activitat periodística, com a escriptor i com a dibuixant als setmanaris manuscrits La Antorcha (1880) i La Colmena de Igualada (1880-82), òrgans de la institució, i posteriorment en El Porvenir de Igualada (1882-83), El Ateneo (1885-98 i 1904-11) i L’Ateneu (1911-34), entre d’altres. En fou president en 1890-93 i 1903-05. La seva tasca periodística s’estengué a altres periòdics locals (El Eco del Noya, L’Escut Igualadí, La Democràcia, El Noticiero, Pàtria, Sang Catalana). Dirigí l’òrgan dels republicans a la ciutat, El Igualadino (1893-95 i 1904-09) i L’Igualadí (1911-12).
Durant la seva primera etapa a Barcelona (1895-1902) fou assidu d’Els Quatre Gats i es relacionà amb alguns dels noms més destacats de la Renaixença i el Modernisme (entre d’altres, Santiago Rusiñol, Pere Romeu, Àngel Guimerà i Apel·les Mestres) i col·laborà en diverses publicacions; fou redactor de La Campana de Gràcia des del 1900 i col·laborador assidu de L’Esquella de la Torratxa. La seva trajectòria política estigué molt vinculada a l’Ateneu: cofundador del Centre Catalanista d’Igualada (1883), integrat a l’Ateneu (1886), evolucionà de l’autonomisme al republicanisme, posició que l’enfrontà amb la família Godó, especialment des de la lògia maçònica, de la qual Serra i Constansó formava part. Alcalde accidental d’Igualada (1904-05) dugué a terme reformes urbanístiques i de salut pública. En 1907-11 fou diputat provincial per la Solidaritat Catalana.
En el vessant empresarial, fou cofundador de l’Electra Igualadina el 1903, que portà l’electricitat a la ciutat, i de la qual fou gerent. En ser adquirida per Riegos y Fuerzas del Ebro (1913), en qualitat de director comercial hagué de traslladar-se definitivament a Barcelona. Com a escriptor, publicà els poemaris Tonterías (1900, malgrat el títol, en ortografia prenormativa, escrit en català com la resta de la seva obra), poemes d’amor i desamor i La Barricada. Versos revolucionaris (1900), de contingut polític, i els llibres en prosa Del viure alegre (1917), contes d’intenció moralitzant, les proses costumistes Quan jo tenia vint anys (1923), sobre les festivitats igualadines i, de publicació pòstuma, la crònica històrica i autobiogràfica Mig segle de vida igualadina (1924). Signà els seus articles amb diversos pseudònims, el més conegut dels quals fou Jeph de Jepsus per l’ús que en feu a La Campana de Gràcia i a L’Esquella de la Torratxa.