Joan Vila i Casas

Joan Vilacasas
Carles Valls (pseud.)
(Sabadell, Vallès Occidental, 3 de juny de 1920 — Barcelona, 18 de gener de 2007)

Joan Vila i Casas

© Marie Christine Vila

Pintor, gravador, ceramista i escriptor, conegut com Vilacasas.

El 1934 ja fou premiat pel Centre Excursionista del Vallès. Fou deixeble dels pintors Joan i Màrius Vilatobà. Acabada la Guerra Civil fou membre destacat del grup sabadellenc El Cenacle (fins el 1941). Feu algunes exposicions de tempteig, i el 1949 anà a París, on visqué fins el 1961. Estudià a l’École du Louvre. Exposà a Barcelona des del 1950, i a París el 1951. El 1954 exposà a Barcelona ceràmiques, tècnica en què els seus marcians són mostra d’una destacada originalitat. Passà d’un cert fauvisme a una abstracció d’influència neoplasticista el 1953. Participà en la Tercera Biennal Hispanoamericana d’Art de Barcelona (1955), i el 1957 exposà, a Barcelona, obres informalistes, que aviat evolucionaren cap al que ell anomenà planimetries, per la seva relació amb la plàstica dels plans topogràfics. Exposà individualment a Madrid, Bilbao, Lisboa, etc., i col·lectivament a Europa, Amèrica i Àsia. Fou fundador de la revista O Figura el 1960, any que rebé el premi Juan Gris.

Realitzà murals ceràmics i exposà en diverses edicions de la Mostra d’Art Nou de Barcelona i en les biennals de Venècia (1960, 1964 i 1968), de São Paulo (1961) i d’Alexandria (1964), on fou premiat.

Com a escriptor estrenà —sovint amb el pseudònim de Carles Valls— comèdies iròniques i divertides, com Jo, el serial i la gallina (1967), El funerari (1968), L’enterrament és a les 4 (1968, publicada el 1982), Mercè dels uns, Mercè dels altres (1976, publicada el 1982), Tres crits i una sola veu (1978, publicada el 1982) i Dolça de les tàpies (1982, publicada el 1984). Tanmateix, es destacà especialment per texts com Cartes a un pintor (1964) i per les seves novel·les, on sovint denuncia amb amarg humorisme el món de l’art amb els seus grups de pressió: Doble blanc (1960), Matèria definitiva (1961), Operació viaducte (1962), sobre el mercat de les falsificacions i reeditada el 2004, Nnoba fygurassió (1965), contra els representants oficials de l’avantguarda artística, Jourdain 65 (1966), sàtira del món literari català, i Aiguafort del XII (1966). També escriví guions per a ràdio i televisió.