Vida i obra
De formació autodidàctica, el coneixement de Rainer Maria Rilke (de qui feu excel·lents versions) i Carles Riba, als quals s’afegiren després Friedrich Hölderlin, Arthur Rimbaud i William Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del Romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurar-se a l’emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l’ésser.
Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), en què un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l’esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951), guardonat amb el premi de poesia Ossa Menor (a partir del 1958 premi Carles Riba) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l’origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s’imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d’un llenguatge clarament simbòlic i que esdevé un llibre clau d’aquesta primera etapa. Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir ell poeta tendeix cap al realisme i accentua l’objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l’aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics. Aquesta opció lírica reeixí en obres com Tot és ara i res (1970), inici de la recuperació pública del poeta, Encara les paraules (1973, Lletra d’Or 1974), Ara que és tard (1975, premi Serra d’Or 1976), Vent d’aram (1976, premi Serra d’Or 1977), Llibre d’amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i posteriorment, el 1980, ho feu a Obra poètica 1975-1979, amb un important pròleg de Miquel Martí i Pol. Continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981, premi Serra d’Or 1982), Cants d’Abelone (1982). Els dos darrers títols, Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984), que rebé nombrosos premis, entre els quals el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de literatura, són una alta reflexió lírica sobre el pas del temps i la mort. El 2001 l’estudiós Xavier Macià establí el text definitiu de la seva producció a Obra poètica completa.
A banda de la seva obra original, sobresurten les seves traduccions de Rilke, aplegades a Versions de Rilke (1984) i Noves Versions de Rilke (1985). A més d’aquest darrer volum, pòstumament hom publicà la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).
Rebé la Creu de Sant Jordi (1982) i la Medalla d’Or al mèrit artístic de la Ciutat de Barcelona (1984). És un referent indispensable per a les noves generacions de poetes catalans. L’any 2014 celebrà el primer Simposi Internacional Joan Vinyoli les actes del qual han estat recollides a I cremo tot el cant (2006), que certifica i confirma la recuperació de l’obra del poeta.
Bibliografia
- Broch, À. (2007): Sobre poesia catalana. Barcelona, Proa, p. 187-196.
- Carbó, F. (1989): “El cromatisme en la poesia de Joan Vinyoli”. Reduccions, 43, p. 89-105.
- Carbó, F. (1989): “Estratègies discursives en la poesia de Joan Vinyoli”. Caplletra, 7, p. 129-142.
- Carbó, F. (1989): La poesia de Joan Vinyoli. València, Universitat de València.
- Carbó, F. (1990): Joan Vinyoli: escriptura poètica i construcció imaginària. Barcelona, Institut de Filologia Valenciana / PAM.
- Carbó, F. (1991): Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Barcelona, PAM.
- Diversos autors (1983): “Monogràfic a Joan Vinyoli”. Reduccions, 20.
- Diversos autors (2006): I cremo tot en cant. Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli. Barcelona, PAM.
- Sala-Valldaura, J.M. (1985): Joan Vinyoli. Introducció a l’obra poètica. Barcelona, Empúries.