Feu estudis eclesiàstics, que abandonà, al seminari de Vic. Treballà de corrector d’impremta. Fou membre del Círcol Literari de Vic, col·laborà a La Veu del Montserrat i formà part del consell de redacció de La Veu de Catalunya. El 1903 dirigí La Barretina.
Impulsà el teatre catòlic amb el conreu de gèneres com els pastorets (Los pastorets nous, 1895) i el teatre hagiogràfic (Les glòries de sant Eudald, 1900), i amb un gran nombre de drames històrics (entre els quals cal citar D. Miquel de Clariana, 1885; Misèries humanes, 1886; Víctima del maçonisme, 1888; Fruits anàrquics, 1892; La gent de muntanya, 1900, i Anarquia i caritat, 1911), algunes sarsueles (La caritat, 1901; El metge improvisat, 1900), comèdies i altres peces còmiques (Lo sufragi universal, 1891; Un cas com un cabàs, 1895), obres totes orientades a combatre el liberalisme i a propugnar el tradicionalisme ideològic i social.