El 1921 guanyà la càtedra de llengua i literatura llatines de la Universitat de Barcelona, on dugué a terme una tasca de renovació de l’ensenyament i es convertí en mestre de tota una generació de llatinistes. Fou un dels promotors de la Universitat Autònoma de Barcelona i secretari del patronat. Participà activament en diverses tasques de la Fundació Bernat Metge, com a director de les publicacions llatines, redactor, corrector i professor dels col·laboradors. Hi traduí, amb un criteri força literalista, De la natura de Lucreci (1923 i 1928), obra amb què s’estrenà la Fundació. També hi establí l’edició crítica de les Obres d’Ausoni (1924 i 1928) i de les Elegies de Properci (1925). Destacà com a estudiós de Calpurni Sícul (n’escriví la tesi doctoral i en traduí l’obra al castellà), Enni, Quint Curci, Gneu Nevi, Horaci, Virgili i Cató el Vell, entre d’altres. Deixà inèdita una versió de les Bucòliques de Virgili, a partir de la qual Miquel Dolç treballà en l’elaboració de la seva (1956). Seleccionà i traduí alguns Sermons de sant Agustí (1926). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i del consell de cultura de la Generalitat de Catalunya. En esclatar la guerra civil, perseguit per pertànyer a la Lliga, se n’hagué d’anar a França i a Suïssa, on morí.
Joaquim Balcells i Pinto
© Fototeca.cat
Llatinista i professor.