Després d’exercir el magisteri al Vendrell, estudià dret i milità inicialment en el republicanisme federal; tingué sempre una actitud favorable al catalanisme i, fracassat un intent d’apropament a la Unió Catalanista el 1899, deixà Vallès i Ribot i s’incorporà a la Lliga Regionalista (1901). Tanmateix, aviat trencà amb aquesta, arran de l’actitud de Cambó durant la visita d’Alfons XIII a Barcelona el 1904, i fou un dels fundadors i el principal inspirador ideològic d’"El Poble Català”. Aconseguí de dur gradualment els dissidents de la Lliga cap a la definició d’un nacionalisme republicà esquerrà, i fou vicepresident i ideòleg del Centre Nacionalista Republicà (1906). Favorable inicialment al moviment de la Solidaritat Catalana, no acceptà el projecte de llei d’administració local de Maura, i fou acusat d’ésser el principal responsable de la ruptura d’aquella. Des del començament del 1909 cercà el reagrupament de totes les forces republicanes al Principat, i, president del Centre Nacionalista Republicà (1909-12), organitzà la Unió Federal Nacional Republicana (1910), amb els federals i els membres de la Unió Republicana que no seguiren Lerroux. Elegit regidor —havia rebutjat sempre una actuació pública parlamentària—, encapçalà la minoria republicana nacional a l’ajuntament de Barcelona (1909-13). Des del 1912 intentà la coalició amb els republicans radicals. No acceptà, tanmateix, el pacte de Sant Gervasi, i a partir del 1914 deixà la política activa. Fou president de l’Ateneu Barcelonès.