Joaquim Maria Bartrina i d’Aixemús

(Reus, Baix Camp, 1850 — Barcelona, Barcelonès, 4 d’agost de 1880)

Joaquim Maria Bartrina i d’Aixemús

© Fototeca.cat

Escriptor.

Germà de Francesc Bartrina. Participà activament en la Revolució de Setembre i, entre altres entitats, fou membre del Centre de Lectura, secretari del Casino Reusense i fundador del Club Republicano Federal de Reus, i, mentre vivia encara en aquesta ciutat, contactà amb les tertúlies barcelonines que constituïren La Jove Catalunya, de la qual formà part, i col·laborà a La Humanitat. El 1867 cità ja Comte (si bé discrepant-ne, en un article sobre “La ciencia de los antiguos pueblos”, i, a ¡Guerra a Dios!, 1869, un dels seus escrits antireligiosos, amb el qual s’afegeix a la polèmica suscitada per Francesc Sunyer i Capdevila) i Darwin, del qual traduí El origen del hombre (1876).

La suspensió d’un cicle sobre La América precolombiana (1877) a l’Ateneu Barcelonès contribuí a la fundació, l’any següent, de l’Ateneu Lliure de Catalunya, del qual esdevingué secretari. Fou impulsor, redactor o col·laborador de diverses publicacions periòdiques, com el Diario de Reus, en què ja el 1866 edità poemes en català i en castellà.

Publicà els poemaris Páginas de amor (aquell mateix any) i el 1874 Algo (del qual s’havia anunciat ja una edició no venal el 1872, fou ampliat el 1877 i força reeditat pòstumament). Escriví també la sèrie poètica “Ellas” per al llibre Las mujeres y sus nombres (1876), signat amb el pseudònim de J. de Aragón i conjuntament amb Salvador Carrera. A Reus va escriure, entre altres obres, les peces polítiques Lo matrimoni civil (1869), Lo ball de les cartes (1871), per a una comparsa de carnaval, i El testamento del año 1871 (1872) i la sarsuela La dama de las camelias (1873), adaptada a partir de La Traviata, de Verdi, mentre que l’estrena d’El nuevo Tenorio, escrita amb Rossend Arús el 1878 i anunciada aquell any a Barcelona, no es produí fins el 1885. Deixà inèdita o dispersa la poesia catalana, entre la qual destaca un poema del 1872 en elogi de Frederic Soler i la Renaixença, el projecte de poemari Pobreta! i Epístola (premi extraordinari en els Jocs Florals del 1876, bé que reelaboració d’un de publicat en castellà l’any abans a “Las Circunstancias”), que, encapçalat amb uns versos de Leopardi, manifesta un desolat escepticisme i contribuí a la renovació del certamen.

Bona part de la seva producció, però, s’aplegà dins Obras en prosa y verso (1881), en què es troben també traduccions i imitacions d’altres autors i versions de la seva poesia (que ha estat també parodiada), entre les quals ressalten la versió mistraliana de Per Nadal, l’alemanya d’Epístola per Fastenrath, la portuguesa d’Algo per Fernandes Costa, Fabulita a la interlingua per Ingvar Stenström, i poemes al català per Juli Francesc Guibernau i per Emili Coca.

La mort prematura, de tisi, li impedí realitzar nombroses idees, represes en part per diversos escriptors, com Calvet, Oller, Sardà, Verdaguer, Miró i Folguera (en una narració atribuïda erròniament a Martí i Folguera) i Rahola.