Format a l’Institut del Teatre de Barcelona, el 1991 debutà en cinema amb Monturiol, el senyor del mar, de Francesc Bellmunt. El 1992 començà a actuar en diversos muntatges teatrals dirigits per Sergi Belbel o Calixto Bieito, com ara La filla del mar i Somni d’una nit d’estiu, i el 1994 aparegué en televisió en la sèrie Poble Nou de TV3.
Protagonitzà les pel·lícules Las razones de mis amigos (2000, premi Butaca d’or al millor actor 2001), de Gerardo Herrero, Tortilla Soup (2001), de Maria Ripoll, i Escape room: La pel·lícula (2022), d’Héctor Claramunt. També intervingué, entre altres, en Rosita, please (1993), de Ventura Pons, La buena vida (1996), de David Trueba, El corazón del guerrero (1999), de Daniel Monzón, Salvador Puig Antich (2006), de Manuel Huerga, Mil cretins (2011), de Ventura Pons, Catalunya über alles (2011), de Ramon Térmens i Volare (2012), de Joaquim Oristrell.
El 1994 fundà, amb Mònica Glaenzel, Elisenda Alonso i Jordi Sánchez, la companyia teatral Kràmpack, amb la qual obtingué un gran èxit amb les obres Kràmpack (1994), que Cesc Gay portà a la pantalla el 2000 amb el mateix títol; el musical Sóc lletja (1997, premi de la Crítica 1997) i Excuses! (2001), que escriví juntament amb Jordi Sánchez.
A banda, ha actuat també en les obres teatrals Glengarry Glen Ross (2003), de D. Mamet i dirigida per A. Rigola, Ets aquí? (2005), de J. Daulte, que també la dirigí, Peer Gynt (2006), de H. Ibsen, dirigida per C. Bieito, Secrets compartits (2007), de G. Quintana, Intimitat (2007), de H. Kureishi, dirigida per G. Quintana, Jo sóc la meva dona (2008), de D. Wright, dirigida per M. Angelat, Un marit ideal (2009), d’O. Wilde, dirigida per J.M. Mestres, Pluja constant (2011), de K. Huff, dirigida per Pau Miró, Amor & Shakespeare (2015), dirigida per Josep M. Mestres, Frankeinstein (2018), de Guillem Morales, dirigida per la Carme Portaceli, Escape Room (2018) i Escape Room 2 (2023), escrita i dirigida per Joel Joan i Héctor Claramunt, i Vània (2026), de Simon Stephens, dirigida per Nelson Valente.
Alhora, aconseguí una enorme popularitat gràcies al seu paper coprotagonista, juntament amb Mònica Glaenzel i Jordi Sánchez, a la telesèrie Plats bruts (1999-02), una comèdia de situació coproduïda per Kràmpack, El Terrat i Televisió de Catalunya de la qual, a partir del segon any, fou el director i coguionista. La sèrie, que obtingué el premi Ondas 2002, fou exhibida després en castellà com a Platos sucios (Canal Satélite Digital) i Trapos sucios (TeleMadrid). També ha actuat a les sèries de televisió Rosa (1995) i Periodistas (1998-99, Telecinco).
S’estrenà el 2003 com a director de llargmetratges amb ¡Excuses!, l’adaptació al cinema de l’obra teatral amb la seva productora Arriska Films, un debut que ha tingut també la col·laboració de Pep Anton Gómez en el guió. Posteriorment ha dirigit i interpretat també les sèries de televisió Porca misèria, emesa amb intermitències entre el 2004 i el 2007 i guanyadora del premi Ondas 2006, i El crak (2014-17), i ha codirigit juntament amb Sergi Lara Fènix 11-23 (2012, premi Gaudí a la millor direcció 2013), basada en el cas real d’un activista independentista acusat de suposada incitació al terrorisme, i el telefim El nom (2018, premi Gaudí a la millor pel·lícula per televisió 2019).
És autor dels llibres Plats bruts, el llibre (2000) i Excuses! (2001), amb Jordi Sànchez, i Despullats (2003), amb Víctor Alexandre.
El 2008 fou elegit president del Col·legi de Directors de Catalunya i de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Catalanes, de la qual fou també cofundador aquest mateix any. L’any 2013 fou rellevat en el càrrec per Isona Passola.
Destacat activista per la independència de Catalunya, és un dels impulsors de la plataforma Sobirania i Progrés (2006), de la qual fou president.
Bibliografia
- Bruna, T.: "Joel Joan", Avui diumenge, 06.01.2002, p. 4-8.
- Tugues, P.: "Kràmpack", Avui diumenge, 21.01.2001, p. 4-10.