Vida
Fill d’un organista d’Ingolstadt, s’inicià sota el mestratge del seu pare en l’estudi de diversos instruments. Estudià teologia al seminari dels jesuïtes d’Ingolstadt i dret a la universitat d’aquesta mateixa ciutat. Més tard entrà al servei del noble Thomas de Bessus, que l’envià a estudiar amb C. Lenzi, mestre de capella de Bèrgam. La seva formació es consolidà amb F. Bertoni, successor de B. Galuppi a l’església de Sant Marc de Venècia i deixeble del pare Martini. En aquesta primera etapa de la seva carrera compongué sobretot música d’església i oratoris. Estimulat per N. Piccinni, el 1794 estrenà la seva primera òpera, Saffo, i l’èxit que obtingué el feu decidir a consagrar-se a la música escènica. Compongué una setantena d’òperes que inclouen tots els subgèneres: opera seria, opera buffa, òpera gluckiana i opéra-comique a l’estil francès. L’èxit d’aquestes obres s’estengué per tot Itàlia i per diversos països europeus, però minvà després a l’ombra de l’enorme popularitat assolida per G. Rossini. Això motivà el progressiu retorn de Mayr a la música religiosa i la seva creixent dedicació a activitats pedagògiques i d’estudi teòric. L’any 1802 succeí a Lenzi com a mestre de capella a Santa Maria Maggiore de Bèrgam, localitat on s’establí, i en aquesta mateixa ciutat fundà, el 1805, un conservatori municipal on formà, entre d’altres, Gaetano Donizetti. L’any 1822 creà una societat filharmònica destinada a divulgar els grans clàssics alemanys, J. Haydn, W.A. Mozart i L. van Beethoven.
D’origen germànic, Mayr sabé assimilar l’estil vocal italià i l’enfortí amb una riquesa orquestral derivada del simfonisme alemany. El seu ús solista dels instruments de vent l’acosten a Haydn, a Mozart i a l’Escola de Mannheim. D’aquesta adoptà també el crescendo orquestral, tret amb el qual anuncià, alhora, Rossini. Innovà tímbricament l’orquestra amb el corn anglès, l’arpa i determinats instruments de percussió. Pel que fa a la construcció dramàtica, renovà la tradicional successió de recitatius i àries de l’òpera metastasiana per mitjà d’escenes obertes amb desplegament lliure de l’arioso i amb la incorporació del cor a l’acció. Les seves òperes, no incloses en el repertori actual, foren molt apreciades al seu temps i constituïren el vincle històric entre el declivi de D. Cimarosa i G. Paisiello i l’aparició de G. Rossini, V. Bellini i G. Donizetti.
Obra
Òpera
68 òperes, entre les quals: Saffo (1794); La Lodoiska (1796); Telemaco nell’isola di Calipso (1796); Adriano in Siria (1798); Amor ingegnoso (1798); Avviso ai maritati (1798); L’accademia di musica (1799); La Locandiera (1800); L’equivoco, ovvero Le bizzarie dell’amore (1800); I virtuosi (1801); Elisa, ossia Il monte S Bernardo (1801); Ercole in Lidia (1803); Le finte rivali (1803); Gl’intrighi amorosi (1803); L’amore coniugale (1805); Eraldo ed Emma (1805); Palmira, ossia Il trionfo della virtù e dell’amore (1806); La finta sposa, ossia Il barone burlato (1808); L’amor figliale (1811); La rosa bianca e la rosa rossa (1813); Medea in Corinto (1813); Alfredo il grande (1818); Le danaide (1819); Fedra (1820); Demetrio (1824)
Música vocal
Iacob a Labano fugiens, oratori, v. solistes, cor, orq. (1791); Ero, cantata, 1 v., orq. (1793); La Passione, oratori, v. solistes, cor, orq. (1794); Il sacrifizio di Iefte, oratori, v. solistes, cor, orq. (s.d.); La sventura di Leandro, cantata, v. solistes, cor, orq. (1797); Cantata per le nozze di Napoleone con Maria Luisa d’Austria, 3 v. solistes, cor, orq. (1810); Cantata per la nascità del re di Roma, S., arpa, orq. (1811); La tempesta, cantata, T., orq. (1816); Samuele (1821); Atalia, drama sacre, v. solistes, cor, orq. (1822); La vita campestre, cantata, T., orq. (1824); 50 altres obres vocals religioses (entre les quals: 18 misses, més de 200 moviments de missa, 43 himnes, 14 antífones, 13 motets); més de 40 canzonette, àries, cançons i trios amb acompanyament de pno.
Música instrumental
2 simfonies; 1 concert fg. i orq.; 2 concerts pno. i orq.; 1 trio per a 3 vl.; 12 bagatelles per a fl., cl. i tr.; 10 divertiments per a pno.; 6 preludis per a pno.; 12 preludis per a org.; 2 sonates pno. a 4 mans; 1 suite per a arpa