Johann Wolfgang Goethe

(Frankfurt, 28 d’agost de 1749 — Weimar, 22 de març de 1832)

Pensador i literat alemany.

D’origen patrici burgès, estudià dret a Leipzig (1765-68) i a Estrasburg (1770- 71), on es vinculà al Sturm und Drang i conegué Herder, que el féu interessar per la poesia popular, per Shakespeare, Homer i Ossian. Tornà a la seva ciutat per exercir-hi d’advocat, sense gaire vocació; seguí una època de gran fecunditat literària. Edità, amb Merck i Herder, els Frankfurter gelehrte Anzeigen (‘Quaderns erudits de Frankfurt’), òrgan programàtic de la jove generació progressista. A instàncies del duc Carles August, s’instal·là a Weimar (1775), on aviat es formà un important cercle intel·lectual (Herder, Wieland, Musäus, Knebel, Bertuch, Lenz i, més tard, Schiller i el compositor C.F.Zelter). Fou nomenat conseller del principat i, al cap de sis anys, ministre. Procurà de reformar la política interna i donar un sentit a les relacions intergermàniques; s’ocupà de ciències naturals i filosofia. Fallida la realització pràctica dels ideals humanistes, decebut de la cort i complicades les seves relacions amb Charlotte von Stein, casada amb un oficial, fugí a Itàlia (1786), on l’estada li fou una experiència decisiva. Tornà a Weimar i limità les seves activitats públiques a la cultura. Dirigí el teatre de la cort (1791-1816). Es casà (1806) amb Christiane Vulpius, d’origen menestral. La Revolució Francesa el commogué fortament; rebutjà, però, els mimetismes revolucionaris, el punt de vista evolucionista i l’impuls al compromís amb la “foscúria” alemanya. L’isolament conformista restava compensat amb una reflexió profunda de la dialèctica històrica i amb un pressentiment futurista de la llibertat plena. La seva obra literària començà amb poemes i comèdies: Die Mitschuldigen (‘Els còmplices’, 1769), d’influència francesa. Trobà un nou esperit, introductor del Romanticisme, a Sessenheimer Lieder (‘Les cançons de Sessenheim’), el drama revolucionari Götz von Berlichingen (1773) i la novel·la Die Leiden des jungen Werthers (‘Els sofriments del jove Werther’, 1774). En el mateix període escriví tres drames importants: Clavigo (1774), Urfaust (1774) i Stella (1775), farses, sàtires (Satyros, 1770), comèdies musicals i poemes, i començà els grans drames que clogué en el període neoclàssic: Iphigenie auf Tauris (‘Ifigènia a Tàurida’, 1787), Egmont (1788) i Torquato Tasso (1790). Unes altres peces teatrals seves són Die Geschwister (‘Els germans’, 1776), Triumph der Empfindsamkeit (‘Triomf de la sensibilitat’, 1778), Der Grosskophta (‘El collar’, 1792), Die natürliche Tochter (‘La filla natural’, 1803), Nausikaa, etc. Exposà el seu ideari en les novel·les filosòfiques Wilhelm Meisters Lehrjahre (‘Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister’, 1795) i Wilhelm Meisters Wanderjahre (‘Anys de viatge de Wilhelm Meister’, 1821-29) i creà un model de novel·la psicològica amb Die Wahlverwandschaften (‘Les afinitats electives’, 1809). En la poesia lírica sobresurten Römische Elegien (‘Elegies romanes’, 1795), Venezianische Epigrame (‘Epigrames venecians’, 1796), Westöstlicher Divan (‘Divan occidental-oriental’, 1814) i, en l’èpica, Reinecke Fuchs (1774) i Hermann und Dorothea (1798). Escriví assaigs importants sobre diferents temes: Winckelmann und sein Jahrhundert (‘Winckelmann i el seu segle’), els quatre volums de les memòries Aus meinem Leben; Dichtung und Wahrheit (‘De la meva vida; poesia i veritat’, 1811-31) i la correspondència amb Schiller (1794-1805), a més d’obres sobre botànica i òptica i Zur Farbenlehre (‘Teoria dels colors’, 1810). El seu llegat més important és la tragèdia en dues parts Faust, a la qual dedicà pràcticament tota la vida. Goethe, el clàssic alemany més important, és un valor universal: el seu pensament reflecteix magistralment la inquietud del seu temps davant la irrupció indefectible d’una nova època.

Goethe als Països Catalans

La popularitat de Goethe als Països Catalans fou notable des del primer moment. Ja l’any 1819 Manuel Cabrerizo en publicà a València les primeres traduccions castellanes (Werther i Herman y Dorotea), les quals posteriorment es multiplicaren (entre altres autors, fou traduït per Milà i Fontanals, Teodor Llorente, F.P.Briz, W.Querol, etc). En català fou traduït per Josep Lleonart (Herman i Dorotea, 1920; Balades, Faust, 1938), Manuel Raventós (Goetz de Berlichingen, 1920), Jeroni Zanné (Disset sonets, 1906) i, sobretot, per Maragall, autor sobre el qual Goethe tingué sempre una gran influència (Elegies romanes, 1889; Epigrames venecians, 1892; Ifigènia a Tàurida, 1897; Alexis i Dora, 1904, i La Margarideta, escenes del Faust, entre altres). Cal esmentar també l’estudi de Manuel de Montoliu Goethe en la literatura catalana (1935).