Johannes Brahms

(Hamburg, 7 de maig de 1833 — Viena, 3 d’abril de 1897)

Johannes Brahms

© Fototeca.cat

Compositor alemany.

Les primeres coneixences musicals —violí, violoncel i trompa—, les rebé del seu pare. Més tard estudià piano amb F.W. Cossel, i composició amb E. Marxsen. El 1857 obtingué el càrrec de pianista i director de cor a la cort de Detmold. El 1863 sortí cap a Viena, on es frustraren les seves esperances d’obtenir una col·locació estable i, després d’alguns fracassos com a director d’una societat d’amics de la música, s’establí com a intèrpret i compositor lliure. Després d’algunes vacil·lacions, la societat vienesa el rebé sense reserves. La seva consagració definitiva com a compositor tingué lloc l’any 1868, amb l’estrena del Rèquiem alemany. Tingué amistat amb Joachim H. von Bülow i, molt especialment, amb Schumann i la seva muller Clara. Tot i que la influència de Beethoven és patent en la seva primera simfonia i en els quartets de corda, la seva música no és la continuació o la culminació de la d’aquell, sinó que representa el principi d’una reacció postromàntica que intenta un retorn a les formes i a l’estructura del Renaixement i del Barroc. Pressentí la dissolució de la simfonia i de les formes del passat en el mode grandiloqüent d’alguns dels seus contemporanis (Liszt, Wagner). Cal cercar els models de la seva obra en Bach, Händel, Schütz i els polifonistes del segle XVI. Així, aquesta música, que al seu temps podia haver passat per l’expressió d’una actitud artística reaccionària, oferí una mostra sorprenent d’harmonia entre la forma clàssica i el pathos romàntic.

La música de Brahms té accents diversos. En primer lloc, una vena intimista i cordial, que es transparenta d’una manera particular en els lieder i en les obres per a piano; en segon lloc, una vena popular, per exemple alguns dels seus lieder, danses hongareses, els scherzi de les seves simfonies, etc; en darrer lloc, el retorn a la tradició del coral luterà —Rèquiem alemany, obres per a cor i orquestra, etc—. Es distingeix pel caràcter dolçament malenconiós, per la tensió concentrada, pel colorit aspre i obscur i per l’extraordinària riquesa dels temes, desenvolupaments — les variacions de l’últim temps de la quarta simfonia— i ritmes —amb una predilecció especial pels ritmes sincopats—. En les obres per a orquestra hi ha una torbadora barreja de tensió continguda i de passió desbordada, de severitat clàssica i de moments tan sobtats com fugaços, d’un lirisme efusiu. El sentiment de la forma i l’estructura articulen aquests elements en una unitat sòlida i travada, bé que no sempre perceptible en les primeres audicions.

Amb excepció de l’òpera, Brahms conreà tots els gèneres musicals. Obres per a orquestra: quatre Simfonies (1876, 1877, 1883, 1885), Variacions sobre un tema de Haydn (1873), dos Concerts per a piano (1858, 1881), Concert per a violí (1878), Doble concert per a violí i violoncel (1887), etc. Obres per a orquestra i cor: Rèquiem alemany (1868), Rinaldo (Goethe, 1868), Cançó del destí (Hölderlin, 1871), Nänie (Schiller, 1881), Cant de les parques (Goethe, 1882). Música de cambra: dos Sextets de corda (1860-65), quatre Quintets (dels quals, un de piano i un de clarinet), tres Quartets de corda (1873-75), tres Quartets per a piano (1861-75), quatre Trios per a piano (1854-89, 1865, 1891), dues Sonates per a violoncel (1865, 1866), tres Sonates per a violí (1879, 1886, 1888), dues Sonates per a clarinet (1894). Obres per a piano: tres Sonates (1852, 1853, 1854), quatre Balades (1854), rapsòdies, valsos, capritxos, intermedis, fantasies, estudis, variacions (sobre temes de Schumann, de Paganini, de Händel i d’ell mateix), etc. Cal afegir-hi encara diverses composicions per a orgue i per a cor, uns 200 lieder i 20 duets.