De naixement anglicà, fou educat a Earling (1808) i a Oxford (1816-24); ordenat de pastor de l’alta església (1825), es consagrà a l’activitat parroquial i alhora als estudiants de l’Oriel College d’Oxford. El 1833, juntament amb John Keble, inicià l’anomenat moviment d'Oxford, que cercava una restauració dels ideals de l’alta església del s XVII. En el Tract 90 , Newman presentà una interpretació catòlica dels 39 articles de l’Església d’Anglaterra, que li valgué la condemnació de l’Hebdomadal Board de la Universitat d’Oxford i de 24 bisbes de la Comunió Anglicana; Newman es retirà a la seva parròquia i, després de tres anys de silenci, entrà en la comunió romana (1845). Enviat a Roma per monsenyor Wiseman, hi fou ordenat de sacerdot (1847); de retorn, animat per Pius IX, fundà l’Oratori felipó a Maryvale, Birmingham, Londres —amb l’ajut de Frederick William Faber — i Edgbenton (Birmingham), on residí fins a la mort, excepte el període 1854-58, que fou cridat per monsenyor Cullen com a primer rector de la Universitat de Dublín. Tot i adoptar una actitud crítica enfront del liberalisme teològic, intentà de mantenir l’equilibri tant en l’explicació de l’evolució dogmàtica ( An Essay on the Development of Christian Doctrina , 1845), com en el camp de l’apologètica, on introduí, sense èxit en aquells moments, una dimensió nova —l’existencial— a partir de la psicologia religiosa i la facultat de síntesi espontània, que ell denominà l' Illative Sense ( Apologia pro vita sua , 1865; An Essay in Aid of Grammar of Assent , 1870). En la pedagogia destaca The Idea of a University (1852), i no són gens desdenyables les seves aportacions en el camp de la literatura. El 1879 fou creat cardenal per Lleó XIII. Entre les institucions que s’inspiren o arrelen en la seva figura cal destacar el Newman Apostolate, als EUA (1893), que engloba nombroses entitats d’apostolat universitari, i la Newman Association, anglesa, per a l’apostolat intel·lectual, membre de Pax Romana.
John Henry Newman
© Fototeca.cat
Eclesiàstic anglès.