El subcomitè de l’ISO del qual li ve el nom, el definí al començament dels anys noranta, per tal d’uniformar els diferents formats que havien aparegut. El JPEG respon a la necessitat de minimitzar les dimensions enormes que requereixen els fitxers d’imatges digitalitzades. Per això, fa ús d’una codificació no conservativa, és a dir, que elimina una part de la informació inicial: justament aquella que seria imperceptible, o secundària, per a l’observador final. De fet, l’usuari del JPEG pot especificar la qualitat final amb què vol emmagatzemar la imatge, i controla, per tant, el grau d’eficiència de l’algorisme matemàtic que determina fins on arriba la compactació de la informació. En tots els casos, el resultat és força significatiu i el factor de compressió varia entre 3 i 100, segons el contingut de la imatge i la qualitat volguda.
Per a dur a terme la codificació, la imatge és descomposta en blocs elementals, anomenats subimatges, i el contingut freqüencial de cada subimatge és analitzat mitjançant la transformació en cosinus discreta. En acabat, els valors transformats són quantificats amb un nombre de bits variable, segons la importància que té cada component per a reconstruir la imatge. És en aquesta fase que hi ha una pèrdua d’informació original. Finalment, té lloc l’enregistrament de la seqüència de bits resultant mitjançant un algorisme de compactació de dades binàries. La descodificació de la imatge segueix un procés invers al de codificació.