Jordi Coca i Villalonga

(Barcelona, 20 d’octubre de 1947)

Jordi Coca i Vilallonga

© Fototeca.cat

Narrador, assagista i dramaturg.

Vida i obra

Estudià a l’Institut del Teatre, del qual ha estat catedràtic i director general els anys 1982-92. Doctor en arts escèniques i diplomat en estudis avançats (DEA) en filologia catalana. Al final dels anys vuitanta i principi dels noranta milità a Iniciativa per Catalunya i en formà part de la comissió permanent, i fou director d’Acció Cultural a l’Ajuntament de Barcelona. Ha col·laborat en diverses publicacions i a la televisió.

Cal assenyalar diverses etapes i interessos en la seva narrativa. En la primera domina un interès de recerca i investigació formal que els anys noranta evoluciona cap a una literatura de reflexió social i política, per entrar en una tercera etapa, a partir de la primera meitat de la dècada del 2000, amb un interès per l’anàlisi de psicologies especials. Com a novel·lista és autor d’Els Lluïsos (1971, premi Crítica Serra d’Or als escriptors joves 1972), Alta comèdia (1973), El detectiu, el soldat i la negra (1978), Mal de lluna (1988, premi Documenta), La japonesa (1992, premi Josep Pla), Louise. Un conte sobre la felicitat (premi de la Crítica de narrativa catalana 1993), Paisatges de Hopper (1995), Dies meravellosos (premi Llorenç Villalonga-Ciutat de Palma 1995), La faula dels ocells negres (1997, premi Ramon Muntaner), L’emperador (1997, premi Institució de les Lletres Catalanes 1999), De nit sota les estrelles (1999), Sota la pols (2000, premi Sant Jordi), Lena (2002), Cara d’àngel (2004, premi Joanot Martorell de Gandia de narrativa), Sorres blanques (2006), La noia del ball (2007, premi Carlemany 2007 i Joaquim Amat-Piniella 2008), La nit de les papallones (premi Sant Joan 2009), En caure la tarda (2012, premi de la Crítica de narrativa catalana), El diable i l’home just, (2014, premi Crítica Serra d’Or), Califòrnia (2016) i Els ulls dels homes mentiders (2018). 

És també autor de les narracions Exòtiques (1975), Selva i salonet (1978), Les coses febles (1983), Incidents a l’horitzó (1983), Sopàrem a Royal (1983), El cor de les coses (1995) i El secret de la cavalleria (2004).

Com a poeta ha publicat Versions de Matsuo Basho (1992), Cel de nit (1996) i Terres grogues (1998). També és autor de les obres teatrals Platja negra (publicada el 1999), Antígona (2002, representada el 2003), Interior anglès (2006, representada el 2007), Tempesta a les mans (2005, dirigida per ell), i de versions de la Nausica de Joan Maragall (estrenada el 2006) i d’Els senyors Borkman d’Ibsen (2006). És també autor d’assaigs, generalment relacionats amb el món del teatre: Joan Brossa o el pedestal són les sabates (1971), Pedrolo perillós? (1973), Les grans tradicions populars: ombres i titelles (1977), Qüestions de teatre (1985), El teatre de Josep Palau i Fabre (2013) i El teatre de Shakespeare en el seu context (2022, premi Ciutat de Barcelona Agustí Duran i Sanpere d’assaig, humanitats i història 2023), a més del llibre d’entrevistes Ni àngels ni dimonis (1983).

El 2009 fou nomenat membre del plenari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, del qual dimití el novembre del 2011 juntament amb nou membres més.

Bibliografia

  • Broch, À. (1993): Forma i idea en la literatura contemporània. Barcelona, Edicions 62, p. 57-100.
  • Broch, À. (2008): “La noia del ball o la figura del pare a la narrativa de Jordi Coca”. Serra d’Or, 579, p. 36-39.
  • Malé i Pegueroles, J. (2007): “La japonesa o la recerca de l’ideal”, dins Coca, Jordi: La japonesa. Barcelona, Proa.  
  • Martínez-Gil, V. (2004) ): “Notícies (incertes) de la revolució” (Pròleg), dins Coca, Jordi: El secret de la cavalleria. Barcelona, Edicions 62.
  • Ollé, M. (2000): “Pròleg”, dins Coca, Jordi: Mal de lluna. Barcelona, Proa.
  • Pla i Arxé, R. (2000): “Pròleg”, dins Coca, Jordi: L’emperador. Barcelona, Proa.