Després d’una brillant carrera durant la dècada de 1960, aclamat pel crític Alexandre Cirici com a entrada del nou paradigma de l’art pop, el 1973 presentà a la Sala Vinçon una sèrie de cubs de vidre amb la paraula Nada (‘Res’) al seu interior i, amb aquesta exposició, abandonà l’activitat artística. Es convertí aleshores en un dissenyador de mobles (fou pioner en l’ús de plàstics i resines) i en interiorista d’èxit, reconegut amb un premi FAD. Deixar l’art i la rutina de les galeries era potser la solució més coherent: la realitat moderna era en el disseny, en la vida.
Els anys seixanta, Galí fou fonamental a Barcelona per a introduir materials culturals, com ara discos, importats d’una manera més o menys clandestina, que connectaven la cultura catalana d’avantguarda amb la contracultura de la cultura nord-americana. El 1964 formà part del grup Machines, que exposà obres fetes amb objectes industrials. A partir d’aquí, s’interessà per les mitologies contemporànies del consum, la publicitat i l’erotisme.
En la segona meitat de la dècada feu una pintura d’inspiració i temàtica pop, però enriquida per les aproximacions de la semiòtica, introduïdes a l’Escola Eina, amb la qual estava vinculat. Exposà al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i a la Galeria René Metras, dos dels nuclis més avançats del moment. Amb la seva dona, Sílvia Gubern, i un grup heterogeni d’amics artistes (Antoni Llena, Antoni Jové i Albert Porta Zush) feren de casa seva un lloc de trobada i d’experimentació fonamental que inspirà artistes més joves. Amb un esperit proper a l’art pobre italià, s’aproparen a la desmaterialització de l’obra d’art i a la seva resignificació simbòlica. Assajaren les primeres instal·lacions i feren la primera obra de videoart a l’Estat espanyol: Primera mort (1970). Després d’un llarguíssim parèntesi creatiu, Jordi Galí tornà a la pintura al principi del nou segle. Exposà la seva obra recent al Centre d’Estudis Catalans de París, l’any 2019.