Vida i obra
Religiós caputxí, ordenat de sacerdot el 1950, es llicencià en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma el 1969. La seva forta personalitat, dins la línia de Teilhard de Chardin, fou discutida a causa del seu pensament religiós, sempre en recerca, i amb hipòtesis agosarades, tenyides sovint d’un llenguatge poètic. Estudiós de les minories lingüístiques i nacionals, cregué sempre en la sobirania catalana i en la seva independència cultural, i es mantingué sempre compromès amb els problemes que afecten el món i les persones. Sobre l’Església, es manifestà sovint amb una opinió crítica pel seu excés d’autoritarisme i centralització.
Col·laborà en diverses revistes, com Destino, Criterion i Qüestions de Vida Cristiana, entre d’altres. És autor de L’Església i l’estat (1963), Sempre nòmades (1970), Fe sense fronteres (1973), Humans tanmateix (1973), Com entendre la Bíblia (1979), Jesús de Natzaret (1980) i Els nostres àngels (1981). Les seves darreres obres foren Per una mort més humana (1991), sobre el dret a l’eutanàsia activa, L’hora dels pobles (1993), reflexions sobre els nacionalismes, Viure (1996), un cant al valor de la vida humana, i La tolerància i els seus fonaments (1997). Publicà, també, el recull de narracions La noia de Cadaqués i altres històries (1970).
L’any 1999 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi.
Bibliografia
- Diversos autors (1999): “Jordi Llimona. Caputxí i escriptor”. Espai de Llibertat. Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, 113.
- Muntané, M.-Ll. (1998): “Jordi Llimona, la paraula rebel”. Sd’O, 465.