Jorge Amado

(Ferradas, Itabuna, 10 d’agost de 1912 — Salvador, Bahia, 6 d’agost de 2001)

Escriptor brasiler.

De molt jove començà a col·laborar en diaris i revistes. Membre de l’Alianza Liberadora, fou diputat del Partit Comunista (1945-47). Fou empresonat i visqué a l’exili entre el 1947 i el 1955, que retornà al Brasil i abandonà la militància política. Les seves primeres novel·les, de denúncia social, s’inscriuen dins el “realisme socialista”. Entre el 1935 i el 1937 publicà la trilogia Os subterrâneos da Liberdade i O cavaleiro da Esperança, biografia del dirigent comunista L.C.Prestes. Amb Jubiadá (1935) inicià un procés de preocupació estilística i de desplegament de la fantasia que l’acostà a posicions expressionistes. Os Capitães da Areia (1937) és fonamental en aquest sentit. Gabriela cravo e canela (1938) obtingué un gran èxit, que el convertí en un dels autors més traduïts. Després publicà, entre d’altres, les novel·les: Os velhos marinheiros (1961), Os pastores da noite (1964), Dona Flor e seus dois maridos (1967), Tereza Batista, cansada da guerra (1973), Tieta do agreste (1977), Tocaia Grande. A face obscura (1984), considerada la seva millor obra, i A descoberta da América pelos Turcos (1992). També publicà les memòries Navegacão de cabotagem (1992). Obtingué nombrosos premis, entre els quals el Lenin Internacional (1951) i el Camões (1994).