Fill d’un alcalde falangista, es llicencià en dret i administració d’empreses per la universitat de Deusto i exercí com a advocat en 1972 - 1977. Representà aquest any una de les víctimes en el judici per la matança d’Atocha perpetrada per la ultradreta i fou també professor de dret a la universitat Complutense.
Inicià l’activitat política el 1970 en el Partido Socialista Popular d'Enrique Tierno Galván. Ingressà en el Partido Socialista Obrero Español quan aquesta formació s’hi fusionà el 1979, i a partir d’aleshores fou diputat al Congrés.
Dedicat a la política regional a partir del 1983, fou president de Castella-la Manxa fins el 2004, sempre per majoria absoluta. Després de la derrota socialista de l’any 2000 i la posterior renúncia de Joaquín Almunia Amman, aspirà a rellevar-lo, però perdé per nou vots davant l’altre candidat intern, José Luis Rodríguez Zapatero.
Després que aquest el nomenés ministre de defensa el 2004 en el seu primer govern, ordenà la retirada de les tropes espanyoles a l’Iraq. A l’abril del 2006 Rodríguez Zapatero el substituí per José Antonio Alonso. Tot i que el 2006 destituí un general que havia formulat judicis negatius sobre l’elaboració de l’ Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, és considerat un dels representants del sector del PSOE més refractari als nacionalismes català i basc, i ha insistit sovint a assenyalar les coincidències del seu partit i el Partido Popular.
A l’abril del 2008 fou elegit president del Congrés dels Diputats, rellevant Manuel Marín González, càrrec que exercí fins al desembre de 2011, que fou substituït per Jesús Posada, del Partido Popular. És autor dels llibres de memòries Les voy a contar (2012), Memorias de un Ministro (2015) i Se levanta la sesión ¿Quién manda de verdad? (2019).