Els seus primers contes (Veraneo y otros cuentos, 1955) tenen ressonàncies faulknerianes. A Coronación (1958), la seva millor novel·la, presenta, amb una tècnica narrativa al servei del vigor i de la matisació “pictòrica” del llenguatge, un vast retaule de la societat de Santiago. De temàtica similar és el recull de narracions El charlestón (1960). A partir de la novel·la El obsceno pájaro de la noche (1970) trenca amb les tècniques convencionals i es dedica a la narrativa experimental i innovadora. Publicà posteriorment les novel·les Este domingo (1966), El lugar sin límites (1966), Tres novelitas burguesas (1973), Casa de campo (1978), El jardín de al lado (1981), La desesperanza (1986), Taratuta (1990), Naturaleza muerta con cachimba (1990) i Donde van a morir los elefantes (1995). Pòstumament hom publicà Conjeturas sobre la memoria de mi tribu (1996) i El mocho (1997). Rebé, entre altres, el premi nacional de literatura de Xile (1990) i la Cruz del Mérito Civil (1994) del govern espanyol.