Sense haver acabat mai els estudis universitaris, des del 1898 explicà literatura a la universitat. Dirigí la Biblioteca Nacional. Fou diputat a Corts pel Partido Colorado (1902, 1907). Fou enviat per la revista Caras y Caretas a Europa el 1916, on morí, en plena joventut, atacat de febre tifoide. El periodisme (fundà Revista Nacional de Literatura y Ciencias Sociales, 1895) i la política acapararen part de la seva activitat sense minvar, però, ni l’interès ni la influència de la seva tasca de pensador i d’educador. Essencialment eclèctic, no pot ésser considerat un filòsof sistemàtic. Idealista liberal, acceptà de l’empirisme el que és científicament vàlid; espiritualista a ultrança, és el primer a donar l’alerta en contra del perill nord-americà pel que tenia d’excés de materialisme i de tecnocràcia. De forma semblant a Bolívar, al qual havia dedicat la seva primera obra, Los primeros albores (1892), propugnà la recerca de l’home americà dins un panamericanisme. Seguiren Ariel (1900), la sèrie de Motivos de Proteo (1909, 1927 i 1932) i El Mirador de Próspero (1913).