Fill del metge català Marià Figueres i Forges. Estudià hidràulica i combustió a Massachusetts (EUA). Dirigí una plantació de cafè a les muntanyes del sud del país, que per la seva extensió i organització donà origen a una gran cadena agroindustrial. El 1942 fou perseguit i expulsat de Costa Rica per la seva actitud crítica envers el govern i s’exilià a Mèxic (1942-44). En tornar fundà el Partido Social Demócrata. El 1948 encapçalà la política revolucionària que defensava Otilio Ulate, i quan el Congrés Nacional anul·là les eleccions presidencials guanyades per aquest, encapçalà la revolta civil dita Guerra d’Alliberament Nacional. Mitjançant atacs guerrillers fulminants de l’anomenada Legió del Carib, derrotà les forces de Teodoro Picado. Finalment presidí (1948-49) la primera Junta Fundadora de la Segona República, que feu una política progressista (vot de la dona, nacionalització de la banca, eliminació de l’exèrcit etc.). El 1952, com a candidat del Partido Liberal Nacional, guanyà les eleccions presidencials per majoria absoluta. Exercí la presidència (1952-58) i continuà la línia iniciada el 1948 (autonomia del poder judicial, reforma educativa, etc.). Políticament, fou hostil als comunistes i també als dictadors dretans; així, per exemple s’enfrontà al dictador nicaragüenc Anastasio Somoza. Comptà amb l’ajuda dels sectors més liberals dels EUA i aconseguí anul·lar el monopoli nord-americà sobre ferrocarrils, electricitat i plantacions de cacau i cànem. Desenvolupà una gran activitat en el camp de la cooperació entre els diversos països de l’Amèrica Llatina i participà en la divisió dels Drets Humans de la Conferència de les Nacions Unides. El 1958 fou derrotat en les eleccions i reoganitzà el partit amb el nom de Partido de Liberación Nacional, afiliat a la Interrnacional Socialista, que finalment aconseguí el poder el 1962. El 1970 exercí un altre cop la presidència en guanyar les eleccions per majoria absoluta, i continuà amb la política de modernització: nacionalització del ferrocarril de l’Atlàntic i de la refineria de petroli, generalització del règim d’assegurança social, ampliació del sistema de telecomunicacions, creació d’un banc estatal de desenvolupament, etc. El 1974 fou succeït per Daniel Oduber. Conservà, tanmateix, la presidència del seu partit i una àmplia influència política. Fidel a les seves arrels catalanes, el 1955 presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a San José. El 1985, la Generalitat li concedí el premi Catalunya Enfora, atorgat per l’Institut Català de Cooperació Iberoamericana.