Format a la Universitat Pontifícia de Comillas, fou ordenat de sacerdot el 1942, i el 1943 fou nomenat professor de teologia dogmàtica del seminari de Vitòria. El 1961 fou consagrat bisbe auxiliar de Sevilla, malgrat l’oposició de Franco. En 1968-72 fou bisbe de Santander i, simultàniament, administrador apostòlic de la diòcesi de Bilbao. El 1971 fou nomenat bisbe de Còrdova, i el 1978 ocupà l’arquebisbat de Pamplona, càrrec que exercí fins el 1992. Afí al sector renovador de l’Església espanyola i partidari de les reformes del Concili II del Vaticà, el 1970 fou l’autor, juntament amb el bisbe de Sant Sebastià Jacinto Argaya, de la carta pastoral que demanava clemència per als condemnats del procés de Burgos, i aconseguí el suport de la Conferència Episcopal Espanyola. Durant la democràcia, sense deixar de condemnar mai els atemptats d’ETA, advocà sempre per un final dialogat de la violència al País Basc.