Ordenat sacerdot el 1951 a Sant Sebastià, es llicencià en teologia i obtingué el doctorat en dret canònic. Fou professor de teologia moral al seminari de Vitòria (1955) i, des del 1960, a la Universitat Pontifícia de Salamanca, en la qual ocupà el càrrec de degà. El 1972 fou ordenat bisbe. Fou bisbe auxiliar (1972-79) i bisbe titular de Sant Sebastià (1979-2000). La seva posició sobre el conflicte del País Basc, en què criticà tant la violència d’ETA com l’enfocament exclusivament policial de l’Estat espanyol, alhora que defensava el diàleg i el dret a l’autodeterminació, donà lloc a polèmiques i acusacions de gran part dels mitjans de comunicació i els polítics espanyols de connivència amb el terrorisme etarra. Exposà aquestes qüestions en diversos textos, entre les quals hi ha la pastoral Humanizar los caminos de la pacificación (1997) i els llibres De la ética y el nacionalismo (2003) i Un obispo vasco ante ETA (2007). Del 1984 al 1987 fou membre de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE).