Doctor en lleis per Salamanca, a instàncies d’Aranda, el 1766, fou nomenat fiscal d’afers criminals del Consell de Castella i tingué un paper rellevant en les gestions que portaren a l’expulsió dels jesuïtes (1767). Col·laborà amb Aranda, Campomanes i Grimaldi; aquest el nomenà ambaixador a Roma (1772), on influí sobre Climent XIV i obtingué l’extinció de la Companyia de Jesús (1773); rebé en recompensa el títol de comte de Floridablanca. Fou nomenat secretari d’estat (1777) i imposà uns criteris de reformisme moderat, en col·laboració amb Campomanes. Des de la seva creació el 1787, dirigí la Junta d’Estat. Atacat pel partit aragonès d’Aranda, presentà la dimissió en un Memorial adreçat al rei (1788), però continuà en el càrrec, àdhuc sota Carles IV. Alarmat per la Revolució Francesa, des del 1790 inicià una forta reacció, especialment en la censura i en la repressió contra els reformistes més destacats (Cabarrús, Jovellanos, Campomanes) i manifestada també en un apropament a la Gran Bretanya. El 1792 fou destituït, desterrat, empresonat per Aranda i processat; però Godoy, en pujar al govern, l’absolgué de les responsabilitats polítiques (1794-95). Retirat a Múrcia, el 1808 organitzà la junta d’aquella ciutat contra l’ocupació francesa i fou elegit president de la Junta Central, la qual, en arribar Napoleó a Madrid, fou traslladada a Sevilla, on Floridablanca morí. Entre els seus escrits destaquen Representación fiscal sobre el monitorio de Parma (1768), les correccions al Juicio Imparcial de Campomanes (1768), on defensa el regalisme il·lustrat, i la Instrucción reservada para la Junta de Estado (1787).