Biografia
D’una família camperola pobra que el 1934 emigrà a Lisboa, als dotze anys hagué d’abandonar els estudis secundaris i ingressà en una escola de formació professional. Obtingué cinc anys més tard un graduat en mecànica i s’incorporà a un taller. Durant aquests anys esdevingué un gran lector i completà la seva formació de manera totalment autodidacta.
A mitjan anys quaranta començà a treballar com a funcionari de la seguretat social, i el 1947 publicà la seva primera novel·la, A Viúva (publicada amb el títol Terra do pecado), que passà desapercebuda. Posteriorment tornà a treballar d’operari metal·lúrgic i a finals del 1950 s’incorporà a l’editorial Estúdios Cor, que el tornaren a posar en contacte amb el món de la literatura. Treballà sobretot en traduccions i exercí també com a crític. El 1966 publicà el seu segon llibre, Os poemas possíveis.
Afiliat al Partit Comunista el 1969 i actiu opositor a l’agonitzant règim salazarista, el 1971 abandonà la feina editorial, passà a dirigir la secció de cultura del Diário de Lisboa i publicà nombrosos articles sobre la situació política a Portugal.. L’any 1975 fou durant uns mesos vicedirector del Diário de Nóticias, càrrec del qual dimití el mateix any per motius polítics i que el forçà a dedicar-se exclusivament a escriure.
Durant la dècada dels anys vuitanta publicà les novel·les que definirien el seu estil i el projectarien com un dels primers escriptors actuals en llengua portuguesa: Levantado do chão (1980), Memorial do convento (1982), O ano da morte de Ricardo Reis (1984), A Jangada de pedra (1986) i Historia do cerco de Lisboa (1989). El 1992 O Evangelio segun Jesucristo provocà un escàndol amb l’església catòlica, com a resultat de la qual el govern portuguès li vetà la concessió del premi Europa. En protesta, Saramago abandonà Portugal i fixà la residència a l’illa de Lanzarote, on continuà la seva obra fins a la mort. L’any 1998 li fou atorgat el premi Nobel de Literatura.
L’obra novel·lística: estil i temàtica
Tot i que conreà tots els gèneres, el gruix de l’obra de Saramago que l’ha convertit en una referència literària contemporània és la novel·lística, en la qual projecta una idiosincràsia inconfusible.
La peculiaritat estilística més destacada de Saramago rau en els períodes extraordinàriament perllongats, en els quals, llevat de les comes, són absents els signes de puntuació, i que inclouen indistintament descripció, diàlegs, disquisicions del narrador, etc. El resultat és un text alhora dens i fluid que embolcalla la matèria literària (argument, personatges, descripcions, etc.).
En les primeres novel·les és molt freqüent l’ús de motius en principi històrics – la construcció del convent de Mafra, el setge de Lisboa de 1147 - o literaris – el personatge de Ricardo Reis, un dels heterònims de Fernando Pessoa – com a desencadenants de l’argument. Els elements fantàstics, irreals o insòlits són també habituals en la narrativa de Saramago i, especialment en les novel·les dels darrers anys, constitueixen el punt de partida d’al·legories i paràboles.
Ideari
Tota l’obra de Saramago és eminentment moralista i, en el cas de la novel·lística, encara que les situacions i arguments són d’una considerable varietat, hom retroba de manera recurrent la crítica a l’ordre establert en totes les seves manifestacions, amb una divisió molt nítida entre els poderosos i els febles.
El seu ateisme i anticlericalisme és molt pronunciat a O Evangelio segun Jesucristo, però també apareix de manera recurrent al llarg de tota la seva obra.
Comunista sense concessions ni retrets, a mida que la seva projecció pública augmentà es feren també més freqüents i més dures les seves crítiques al capitalisme, la globalització i els fonaments liberals del món occidental, que en nombrosos articles, assaigs i fins i tot en obres de ficció concebé com una conspiració per al domini mundial. Considerà especialment nefast l’estat d’Israel, i arribà a comparar amb l’Holocaust el conflicte amb els palestins en ocasió de la segona intifada.
Hostil a la Unió Europea, manifestà la, segons ell, conveniència d’unió de Portugal a Espanya en nom d’un difús iberisme.
Obra
Novel·les
- Terra do pecado (1947)
- Manual de pintura e caligrafía (1977)
- Levantado do chão (1980)
- Memorial do convento (1982)
- O ano da morte de Ricardo Reis (1984)
- A jangada de pedra (1986)
- História do Cerco de Lisboa (1989)
- O Evangelho Segundo Jesus Cristo (1991)
- Ensaio sobre a Cegueira (1995)
- Todos os nomes (1997)
- A caverna (2000 )
- O homem duplicado (2002)
- Ensaio sobre a lucidez (2004)
- As intermitências da morte (2005)
- A Viagem do Elefant (2008)
- Caín (2009)
- Claraboia (escrita el 1953 i publicada pòstumament el 2012)
Teatre
- A noite (1979)
- Que farei com este livro? (1980)
- A segunda vida de Francisco de Assis (1987)
- In nómine Dei (1993)
- Don Giovanni ou O dissoluto absolvido (2005)
Assaig, diaris, autobiografia, articles
- Deste mundo e do outro (1971)
- A bagagem do viajante (1973)
- As opiniões que o DL teve (1973)
- Os Apontamentos (1977)
- Viagem a Portugal (1981)
- Cadernos de Lanzarote (2 vols: 1997 i 2001)
- As pequenas memórias (2006)
Poesia
- Os poemas possíveis (1966)
- Provavelmente alegría (1970)
- O Ano de 1993 (1975)
Narracions
- Objeto quase (1978)
- Poética dos cinco sentidos: o ouvido (1979)
- O conto da ilha desconhecida (1998)
Premis i distincions
O Ano da Morte de Ricardo Reis fou l’obra que més guardons obtingué, entre els quals el premi de l’Associació Portuguesa de Crítics (1985), i els italians Grinzane di Cavour (1987) i Mondello (1992). Per Ensayo sobre a ceguera rebé el premi Pen Club (1985). Pel conjunt de la seva obra rebé el Premi Camões (1995), el més important en llengua portuguesa, i el Premi Nobel de Literatura (1998).