Vida i obra
Feu estudis de medicina, que no acabà. Col·laborà en revistes barcelonines com El Intransigente i en diverses publicacions periòdiques de to satíric com Papitu i L’Esquella de la Torratxa. Fundà El Día Gráfico i el setmanari Los Miserables i dirigí el diari radical Renovación (1934-36) i el lerrouxista La Aurora. També col·laborà en El As (1921), España Teatral Cinematográfica (1921-22), Información cinematográfica (1922-36), Popular Film (1926-37), El Público (1927), Films Selectos (1930-37) i Espectáculo (1937).
Amb la participació de l’empresari Sugrañes, engegà la incorporació de la revista com a gènere teatral al teatre Còmic de Barcelona. És autor de més de cent comèdies, quasi totes estrenades per l’actor Josep Santpere, les quals obtingueren un èxit popular considerable, entre les quals destaca Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l’ull viu (1924), en col·laboració amb Gastó A. Màntua, la qual, l’any 1927, convertí en film (La Marieta de l’ull viu), amb el mateix Santpere com a protagonista. El 1916 escriví l’argument Las peripecias de Baby, que dirigí Pedro Trilla, i el 1918-19 el tema i el guió del serial Los arlequines de seda y oro (3 ep.), que portà a la pantalla Ricard de Baños, i en la qual debutà Raquel Meller. A ell es deu també l’aparició a la pantalla de Santpere, Tórtola València i, en part, la del còmic Miquel Mas. Al Teatro Circo Olimpia estrenà la comèdia musical Kosmópolis (1928), en la qual utilitzà projeccions cinematogràfiques. Altres títols també d’èxit foren Les dones de tothom (1918) i Amàlia (1919). També publicà alguna novel·leta de caràcter popular com Els pecats de joventut (1923).
Realitzador a la segona època del cinema català, fou un dels qui no es rendiren amb la crisi dels anys 1925-30. Fou molt valorat com a redactor i traductor dels títols explicatius que s’intercalaven en les cintes mudes. Com a director realitzà Corazones y aventuras (1926); La noia del càntir (1928); Una apuesta original (1929) i Caramellas (1929), film amb fotografia de Giuseppe Sessia i sonoritzat en part en català a Ruta, els estudis de doblatge que Amichatis fundà el 1928 a Barcelona. També destacà la producció i la realització de la pel·lícula La noia del càntir (1928). Col·laborà amb el Comissariat d’Espectacles de la Generalitat republicana i dirigí el llarg argumental Liberación (1937, SIE Films), el mateix any en què participà en la creació de la Unión Cooperativa Cinematográfica Española. Exercí també de productor, operador en cap i guionista. La seva comèdia musical ¡Viva la vida! fou portada al cinema per Josep Maria Castellví el 1934.
Exiliat el 1939 a Xile, assessorà Eduard Borràs en qüestions de guionatge i realització fílmica; també hi dirigiria diverses emissores radiofòniques. De nou a Espanya cap al 1957, patí depuració política i visqué a Madrid, ignorat tant pel món del teatre com pel del cinema.
L’obra d’Amichatis, teatral i cinematogràfica, anà paral·lela al corrent boulevardier francès, tot cercant la mesura d’un populisme barceloní. Retornà a la península Ibèrica i morí oblidat.
Bibliografia
- Arévalo, J. (2002): "Amichatis i el teatre realista de baixos fons ciutadans", La cultura de masses a la Barcelona del Nou-cents. Barcelona, Curial Edicions Catalanes / PAM, p. 173-230.