A la postguerra representà una renovació, i ha tingut projecció internacional. Partí de l’arquitectura popular, a la qual anà incorporant el llenguatge de l’arquitectura contemporània, amb honestedat del concepte i forma. Són notables les seves cases unifamiliars (Garriga-Nogués, a Sitges, el 1947; Ugalde, a Caldetes, el 1952; Tàpies, a Barcelona, el 1964; edifici Girasol, a Madrid, el 1966, etc) i també els grans conjunts d’habitatges (a la Barceloneta, de Barcelona, el 1954; al carrer Johann Sebastian Bach, de Barcelona, el 1962; al carrer Raset, de Barcelona, el 1967 i a les cotxeres de Sarrià, també a Barcelona, entre 1968 i 1971); com també edificis comercials (edificis Trade, Barcelona, 1969). Darrerament realitzà la seu de l’Institut Francès de Barcelona (1975) i projectà l’ampliació de l’Escola d’Arquitectura, que hom realitzà pòstumament. Treballà en col·laboració amb Manuel Valls. En el camp del disseny és autor de l’anomenat llum Coderch (Delta d’Or 1962). Obtingué, entre altres premis, la medalla d’or de la IX triennal de Milà (1951), una primera medalla en l’Exposición Nacional de Bellas Artes, l’Obelisc Domus (1963), el Premio Nacional de Diseño Industrial (Argentina, 1964) i diversos premis FAD. Fou membre del CIAM i del Team X i acadèmic de Belles Arts de Sant Jordi (1977). Professà a diverses universitats americanes i temporalment a l’Escola de Barcelona (1965-68).