Llicenciat en dret, entrà a Unió Democràtica de Catalunya el 1974 i des del 1982 fins al 1990 fou diputat al Congrés per la coalició Convergència i Unió, i ocupà el càrrec de portaveu adjunt del grup parlamentari Minoria Catalana.
Els anys 1986-87 fou membre del Parlament Europeu dins del Grup Popular. El 1987 fou elegit president d’UDC, càrrec que revalidà successivament fins al final de la seva trajectòria en la primera línia de l’escena política (2016). Diputat al Parlament de Catalunya des del 1992, el 1996 fou escollit president de la part catalana de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat i els anys 1999-2001 fou conseller de Governació i Relacions Institucionals.
Després de les negociacions que convertiren CiU en una federació, aquest any n’esdevingué secretari general fins el juliol del 2014, que fou substituït per Ramon Espadaler. Fou vicepresident (1993-98) de la Internacional Democratacristiana, càrrec que tornà a ocupar l’octubre de l’any 2000.
Es mantingué com a diputat al Parlament de Catalunya fins que en les eleccions generals del 2004 fou designat cap de llista de CiU, encapçalant per primera vegada una candidatura de la formació nacionalista. El gener d’aquell any abandonà el càrrec de president de la comissió delegada de l’Institut Europeu de la Mediterrània, càrrec que ocupava des del 1999.
Els resultats de les eleccions del 9 de març de 2008 el confirmaren al capdavant de la coalició nacionalista al Congrés i, novament, en les del 20 de novembre de 2011. En aquesta ocasió, amb l’obtenció de 16 diputats, aconseguí situar CiU per primera vegada per davant del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) en unes eleccions generals, i continuà com a portaveu de la formació a la cambra baixa espanyola. Tanmateix, la seva imatge com a líder d’UDC resultà afectada per l’anomenat “cas Pallerols”, de desviació de fons que repercutí en l’autoinculpació i la dimissió d’alguns càrrecs del partit (2013-14).
Representant destacat de l’anomenada “tercera via” front al creixement de l’independentisme català a partir de la segona dècada del segle XXI, el 2014 formà la plataforma Construïm, favorable a un ordenament confederal de l’Estat espanyol i contrària a la independència, que registrà com a partit polític el març del 2015. Al juny, després de la consulta interna que consolidà la divisió d’UDC a favor i en contra de la independència de Catalunya, s’erigí com a líder del segon d’aquests sectors. El mateix mes, en produir-se el trencament de CiU, Duran i Lleida restà com a portaveu del grup al Congrés exclusivament a efectes institucionals, i esdevingué portaveu d’UDC a la cambra. Cap de llista d’UDC en les primeres eleccions generals espanyoles en què aquesta formació es presentava en solitari (20 de desembre de 2015), no aconseguí l’escó. El 16 de gener de 2016 dimití la presidència d’Unió Democràtica de Catalunya. El 2017 es pronuncià en contra de la celebració del Referèndum de l’1 d’octubre. El gener del 2019 fou nomenat membre del consell d’administració d’AENA, i el 2022 deixà aquest càrrec per passar a ser conseller de la filial d’AENA Bloco Do Once Aeroportos do Brasil.
Ha estat distingit amb les medalles de gran oficial Bernardo O’Higgins (Xile, 1998) i de gran oficial de l’orde al mèrit de la República Italiana (1999), i el 2011 amb la Creu de Sant Jordi. És autor de llibres de tema polític: Unió, una proposta de futur (1985), Voluntat de servei (1991), Catalunya i l’Espanya plurinacional (1995), La política a diari (2003), Entre una Espanya i l’altra: de l’11 M a l’atemptat de Barajas (2007), Cartes de navegació: per un nou rumb (2011), Un pa com unes hòsties. Valia la pena trencar-ho tot? (2017) i El risc de la veritat (2019).