Vida i obra
Noucentista i preceptista del Noucentisme. A 14 anys publicà algun dibuix a En Patufet. Treballà a l’acadèmia Galí del 1907 al 1911. Eugeni d’Ors li confià (1911) la direcció plàstica de l’Almanac dels Noucentistes, i, des de la mateixa data, col·laborà com a il·lustrador al Papitu i ingressà al grup de Les Arts i els Artistes.
Fou un dels fundadors de la revista Picarol (1912), i el 1913 feu la primera exposició personal de pintura, a les Galeries Dalmau. També col·laborà a La Revista. El 1915 feu la primera de ceràmica, en col·laboració amb Quer.
Viatjà a Itàlia (1916-17), i rebé l’encàrrec de la font, revestida de rajols, del Portal de l’Àngel, de Barcelona (1917). Fou professor de decoració ceràmica a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat, fins que en fou expulsat a causa de l’afer Dwelshauvers (Georges Dwelshauvers). Entre les seves obres plàstiques també destaca el quadre Vacances (1924). El 1936 fou regidor de Cultura fins que, en esclatar la guerra, estigué empresonat durant uns quants mesos.
Plat de ceràmica policroma de Josep Aragay
© Fototeca.cat
El 1925 es retirà a viure a Breda, on fundà un taller ceràmic. Feu pintures murals, les més importants de les quals són les del Baptisteri de Breda (1925), que refeu el 1965. Cal esmentar també els plafons ceràmics realitzats el 1931 per a un dispensari antituberculós de la Caixa de Pensions de Catalunya i Balears (redescoberts el 2018 després que fossin traslladats).
Publicà La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat (1916) i El nacionalisme de l’art (1920), la seva obra fonamental. El viatge que feu a Itàlia (1916-17) inspirà les seves dues obres literàries: un dietari, que restà inèdit, i un recull de poemes (Itàlia, 1918) dedicat a Guerau de Liost i prologat per Carles Riba. La seva poètica connecta amb l’ideari dels noucentistes catalans pel que fa a la recuperació del classicisme.
Fou il·lustrador de publicacions periòdiques i de llibres, com ara Poemes del port de Josep Maria López-Picó (1911) o Poemes de neguit de Joaquim Folguera (1915).
El seu expressionisme inicial, derivat de Brangwyn, s’acostà, per influència de Galí, a un barroc apassionat i violent. Després del 1915 se cenyí a un acostament cap al constructivisme, enllaçant el primer Renaixement italià amb formes encara vivents de l’art popular català, amb un grafisme clos, que fa pensar en els de Modigliani i Campigli. Com a teòric tingué una gran influència sobre els artistes catalans de la tercera dècada, en la voluntat de creació d’un art nacional. Com a teòric tingué una gran influència durant els anys trenta, amb la voluntat de creació d’un art nacional.
El 1974 es creà a Breda el Museu Municipal Josep Aragay; emplaçat a l’antiga església de Santa Maria, del segle XII, és dedicat de forma monogràfica a Josep Aragay i compta amb una important col·lecció de pintura, ceràmica, dibuix i aiguafort.
Bibliografia
- Bou, E. (1987): Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, J. (dir.): Història de la Literatura Catalana. Vol. 9, Barcelona, Ariel, p. 148-149.
- Gavagnin, G. (2005): “Itàlia de Josep Aragay: un model de ciutat ideal”, dins Classicisme i renaixement: una idea d’Itàlia durant el Noucentisme. Barcelona, PAM, p. 11.-42.
- Museu Aragay (2006): www.museuaragay.org. (Pàgina web).
- Riba, C. (1985): Obres completes/2. Crítica, 1. Barcelona, Edicions 62, p. 184-186.