Professor de teologia a la Universitat de Perpinyà i rector del seminari. Oposat a la constitució civil del clericat, especialment a través dels seus escrits polèmics Observations chrétiennes (1791) i Doctrine des observations chrétiennes (1792), hagué d’exiliar-se. Després del concordat del 1801 tornà a la seva diòcesi, on fou nomenat vicari general; participà activament en la reorganització diocesana. També és autor d'Essai sur les rapports de la religion catholique avec la société civile (1801).