Aprengué la tècnica en el taller d’imatgeria religiosa del seu pare, Antoni Capuz i Gil (Godella, Horta 1846 — ?), tot seguint la tradició familiar dels Capuç dels s. XVII i XVIII. Es perfeccionà a Madrid (1904) i a Roma (1909), a l’Academia Española de Bellas Artes, dirigida aleshores per Josep Benlliure; viatjà a París. Amb la realització del grup Paolo i Francesca de Rímini —primera medalla de l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1912)—, inspirada en El Bes d’Auguste Rodin, trencà la tradició classicista, i encaminant-se vers unes recerques plàstiques europees creà una obra escultòrica religiosa, monumental, i una sèrie de retrats i figures de notable expressió psicològica. Té obres al Museo Español de Arte Contemporáneo i a l’Academia de San Fernando de Madrid i al Museu Nacional de Ceràmica de València. Fou membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i de l’Acadèmia de les Nobles i Belles Arts de Sant Carles.