Fou el més prestigiós dels prelats il·lustrats que regentaren la diòcesi durant la segona meitat del s XVIII. La seva personalitat és explicada per una fecunda etapa de formació a València. Hi fou rector de la parròquia de Sant Bartomeu, ensems que el primer catedràtic de filosofia a la universitat —on havia estudiat—, mestre de patges de l’arquebisbe Andrés Mayoral i canonge magistral. S'hi distingí per la facilitat i la qualitat de la seva predicació, per la seva contundent adhesió a uns principis mal anomenats jansenistes —en realitat, regalistes, rigoristes, i tendents a l’episcopalisme— i pel seu ascendent sobre il·lustrats valencians, com Andreu Piquer. Nomenat bisbe de Barcelona, en el seu govern —durant el qual inicià la restauració del palau episcopal— donà freqüents testimoniatges de les seves conviccions: l’aspre dictamen favorable a la dissolució de la Companyia de Jesús, els lligams amb els eclesiàstics francesos del "Tiers-parti" —com Malvin de Montazet, arquebisbe de Lió, o Clément, futur bisbe cismàtic de Versalles— i amb el cercle madrileny de la comtessa de Montijo. Com a reformador, lluità contra la relaxació dels costums de la clerecia i dels fidels: noves constitucions de congregacions religioses, exigència d’una major simplicitat en l’oratòria sagrada contra el mal gust dominant, purificació de les processons de llur aparell espectacular i supersticiós, contacte més directe amb el poble, impuls donat a la utilització de la llengua vulgar davant el llatí. Emprà el català en la redacció de les visites pastorals, i abans publicà una pastoral, bilingüe, sobre el tema. Les seves iniciatives envaïren el camp social i la vida pública: temptativa —vana— per a clausurar els cementiris interiors, però fundació efectiva del cementiri general extramurs, anomenat aleshores del bisbe Climent (actualment, de l’Est), reorganització de l’hospici, sol·licitud envers els obrers de les fàbriques, lluita contra la pobresa i la mendicitat, com també contra la mala administració, i, principalment, voluntat de generalitzar i millorar la cultura: fundació de deu escoles primàries a Barcelona, i estímul per a la creació d’altres, als pobles, establiment d’un pla d’estudis per al seminari, amb recomanacions concretes sobre els texts —augustinians i tomistes— a utilitzar, i publicació de manuals per a alumnes. Tenia altres aspiracions, aleshores irrealitzables: traducció de la Bíblia en llengua vulgar, reforma dels seminaris, control de la inquisició pels bisbes, i, com a ideal social, un comunisme utòpic. Topà especialment amb organismes tradicionals: el capítol de la catedral, l’ajuntament de la ciutat. També fou denunciat a la inquisició. Finalment s’hagué de dreçar contra el capità general de Catalunya, comte de Ricla, en un afer de moralitat pública, protagonitzat per aquest i una actriu italiana de teatre. No acceptà el trasllat a la seu de Màlaga, ofert pel govern, puix que podia ésser considerat com una desautorització. Convençut que l’edat no li permetia l’adaptació a una nova situació pastoral, presentà la renúncia (1775). Deixà a Barcelona una veritable escola, nucli de la pre-Renaixença catalana: Fèlix Amat —editor de les seves obres—, els germans Torres Amat, J.P. Ballot i d’altres. A Castelló de la Plana, on es retirà, prosseguí fins a la seva mort el seu afany a favor de la cultura: creació d’un col·legi d’orfes, donació de la seva biblioteca. Els principals sermons i les pastorals foren impresos, i escriví alguns pròlegs a obres que edità o impulsà a publicar: d’Andreu Piquer, traduccions de Fleury, de Tourneux, de Luis de Granada.