Estudià dret a la Universitat de Barcelona. El 1864 es traslladà a París, on fou corresponsal d’"El Telégrafo” i, el 1869, agregat a l’ambaixada espanyola. Tornà a Barcelona, on es llicencià en dret (1872), i es dedicà a l’estudi de les institucions catalanes medievals. Per indicació de Josep Antoni Buxeres, investigà els fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó amb el propòsit de reivindicar les antigues llibertats catalanes i, en col·laboració amb Josep Pella i Forgas, publicà Las cortes catalanas (1876), Lo sometent (1877) i Los fueros de Cataluña (1878), que assenyalaren una nova orientació historiogràfica. L’Academia de la Historia, de la qual era membre corresponent, li encarregà la recopilació de dades referents a les corts catalanes. Edità diverses fonts històriques: les cròniques de Desclot, Muntaner i Pere III (1885-86) i un resum del dietari de la Generalitat de Catalunya (1889). Fou mantenidor dels jocs florals en quatre ocasions. Com a jurista publicà Dels contractes d’emfiteusi i rabassa morta (1878), i defensà la conservació integral del dret català al Congrés Català de Jurisconsults (1881). Milità en el catalanisme, fidel als seus principis federalistes; fou un dels fundadors del Centre Català (1881) i redactor de la ponència sobre municipis de les Bases de Manresa (1892). Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1888) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1879). Publicà una Historia de Villanueva y Geltrú (1878), vila de la qual era cronista. Col·laborà sovint a la premsa barcelonina, especialment a “La Renaixença”, “La Vanguardia”, “L’Avenç”, “La España Regional”, i també a “Revista de Gerona” i “La España Moderna”, de Madrid. Publicà entre d’altres obres, El feudalismo y la servidumbre de la gleba en Cataluña (1878), Claris i son temps (1878), Cartas a un obrero (1885), Barcelona y sus alrededores (1887) i Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864) (1880), llibre de records històrics familiars, sovint reeditat.