Setè marquès de Villores. Carlí, ocupà ben aviat càrrecs importants en el partit. Fou cap legitimista de València i, arran de l’escissió de Vázquez de Mella (1919), que tingué molts partidaris al País Valencià, defensà la posició del pretendent Jaume de Borbó, que el nomenà cap delegat de la Comunió Tradicionalista i secretari general polític a Espanya. Alfons Carles de Borbó (1931) el ratificà en el lloc. Treballà en la formació d’una aliança de les forces dinàstiques, carlines i alfonsines, en els primers anys de la Segona República. Pertangué a la Mestrança de València i a diverses altres entitats.