Estudià medicina. De procedència conservadora, passà a militar en el nacionalisme extremista. Proclamada la Segona República, intervingué activament en les vagues de telèfons i del port (1931). Adherit a Estat Català, fou elegit diputat per Esquerra Republicana de Catalunya i per la ciutat de Barcelona en les eleccions del juny del 1931 i en les del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), del qual fou secretari. Conseller de sanitat i assistència social (gener del 1933 – setembre del 1934), mentre era president de les Joventuts d’Estat Català. Col·laborà en La Humanitat, Som! (1933) i en la primera època de Pamflet, Revista Nacionalista i Revolucionària (1934).
Tingué un paper fonamental en els fets del Sis d’Octubre: cercà armes, desarmant el sometent i demanant-ne al mateix govern central. Intentà que les joventuts d’Estat Català i els escamots fossin l’avantguarda del moviment, amb dura oposició al moviment obrer i a l’Aliança Obrera. Intentà de dirigir des del palau de governació la trajectòria dels fets, però, després de la infructuosa relació amb el general de la guàrdia civil, Santiago, i la derrota del moviment, fugí de Catalunya. La seva actitud en aquells dies fou molt combatuda, tant per les forces obreres com per les mateixes forces republicanes del president Companys, i fins i tot per les seves relacions posteriors, durant la Guerra Civil, amb el règim de Mussolini, hom l’acusà de feixista. Per tal de justificar-se, escriví El 6 d’Octubre des del palau de governació (1935), obra reeditada (1979) amb un pròleg d’Albert Balcells i amb nova documentació. Fou company d’exili de Ferran Soldevila a França i tingué un paper destacat en els Dietaris de l’exili d’aquest escriptor, que recullen moltes de les seves opinions polítiques.
Separat d’Esquerra Republicana de Catalunya, tornà a Catalunya el febrer del 1936 i hi visqué fins a la fi de l’any que s’exilià a França. Col·laborà a Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials (Perpinyà, 1945-47). Retirat de la política, exercí la medicina.