Vida i Obra
El 1885 ingressà en el Seminari de Vic i fou ordenat de sacerdot el 1896. Estigué en relació amb el Cercle Literari de Vic, que promogué la creació del Museu Episcopal, que fou dut a terme pel bisbe Josep Morgades. Un cop inaugurat el Museu, el 1891, el bisbe Josep Morgades l’envià a col·laborar amb els directors Antoni Espona i de Nuix i Josep Serra i Campdelacreu en les tasques de catalogació i col·locació de les peces. Morgades també l’envià a Roma (1894), juntament amb altres dos seminaristes, per fer un viatge d’estudis i iniciar-se en l’arqueologia cristiana, disciplina de la qual se’l considera fundador a Catalunya. Un cop retornat, s’incorporà com a bibliotecari a la Biblioteca Episcopal de Vic, i com a auxiliar d’Espona, el conservador del Museu. Fou ordenat sacerdot el 1896. El 1898 fou nomenat conservador i màxim responsable del Museu fins el 1931, i se li conferí la càtedra d’arqueologia sagrada instituïda al Seminari.
A partir d’aquí la seva tasca fou ingent i reconeguda arreu perquè obrí camins, de manera autodidàctica, en un camp nou en aquells moments que abraçava la història de l’art cristià i medieval català, les arts industrials, l’arqueologia i la museografia. Amplià les col·leccions del Museu, emprengué una tasca d’anàlisi i estudi de les peces amb criteris científics i innovadors, endegà campanyes arqueològiques i sistematitzà les seves intuïcions intel·lectuals i els resultats de les investigacions en una abundant producció escrita de llibres i articles. Al mateix temps, convisqué amb l’entorn intel·lectual i polític del “vigatanisme” intentant, des d’una òptica conservadora, fer una simbiosi entre el regionalisme i la recristianització de la societat catalana del seu temps.
El 1902 publicà Nocions d’arqueologia sagrada catalana (1902) obra pionera que obrí el panorama científic a les investigacions en arqueologia. Fou l’inici de la seva projecció professional que li donà accés a moltes revistes especialitzades i divulgatives, en les quals col·laborà regularment, i de nombroses institucions arqueològiques i acadèmiques: la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1903), l’Institut d’Estudis Catalans, de la Societé Française d’Archéologie (1903); també formà part de l’Associació Artística Arqueològica Barcelonesa (1896), el Centre Excursionista de Catalunya (1896), la Societé de Correspondance Hispanique (1898), la Societat Arqueològica Lul·liana (1900), la Societat Arqueològica de Vic (1905) i la Societat Catalana de Bibliòfils (1905).
Concursà amb monografies de caràcter històric i arqueològic als Jocs Florals de Barcelona (1897, 1898 i 1904), on obtingué diversos guardons i rebé diferents encàrrecs científics, com l’adquisició (1905) d’una important col·lecció de vidres en una subhasta a Colònia per al col·leccionista Antoni Amatller o la missió d’estudis al Pallars i Ribagorça (1907) de l’IEC, que també li encarregà diversos treballs d’investigació en les exposicions d’orfebreria, celebrades a Saragossa i a València (1908).
El 1912 tornà a Roma per avançar les investigacions sobre arqueologia medieval i iconografia, i fundà el Centre Excursionista de Vic, a partir del qual feu una gran quantitat d'estudis científics sobre art, arqueologia i altres investigacions històriques referides a Vic, que donà a conèixer, sobretot, a través del Butlletí del Centre Excursionista de Vic (1912-31) i des de les “Pàgines Artístiques” de La Veu de Catalunya.
El 1913 rebé l’encàrrec de la Junta de Museus de Barcelona d’estudiar les creus processionals d’orfebreria catalana. El 1914 la Societat Econòmica d’Amics del País li premià una altra obra sobre orfebreria catalana; l’IEC (1915) ho feu per un estudi iconogràfic sobre la Mare de Déu i, el 1916, tingué un altre premi com a conservador del Museu Episcopal de Vic.
La seva obra és extensíssima, i, a més de les Nocions..., en destaca Arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica de Tarragona (inèdita, a l’Arxiu Episcopal de Vic), on recopilà notícies històriques sobre les manifestacions litúrgiques de les diòcesis catalanes i també contextualitzà els monuments i les peces materials. Aquesta obra fou distingida amb el premi Martorell el 1917.
Una altra obra notable és Els trescentistes (1924, 2 vol.), continuadora de l’estudi iniciat per Salvador Sanpere i Miquel sobre la pintura gòtica catalana, on revisqué els noms d’artistes oblidats i descriví admirablement la pintura catalana medieval; igual com feu també en les obres: Mestre Joan Gascó (1907) i El pintor Lluís Borrassà (1925).
D’altra banda, amb l’obra Els primitius (1927, 3 vol.), s’endinsà en el coneixement de la pintura romànica: pintors, temes iconogràfics de la pintura mural i sobre taula, miniatures i il·luminadors de manuscrits. De la resta de la seva producció destaquen: El Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses (1911), Sant Cugat del Vallès (1912), Vich i el seu Museu Episcopal (1921-23), Catàleg dels vidres de la col·lecció Amatller (1925), Les monedes vigatanes durant la revolta de Catalunya contra Felip IV (1925), El Museu Arqueològich Artístich Episcopal de Vich (1926), La Catedral de Vich i la seva decoració (1927), La pintura sobre fusta (1929), Discurs presidencial dels Jochs Florals de Barcelona (1929) i Els llibres il·luminats (1955).
D’interès per a la història literària són Una antiga traducció catalana dels quatre evangelis (1910) i el Catàleg dels manuscrits del Museu Episcopal de Vic (1934).
El 1914 fou distingit com a membre corresponent de la Societé Royale d’Archeologie de Brussel·les i el seu prestigi feu que acabés essent membre de la Real Academia de la Historia (1917) i acadèmic de la Real Academia de San Fernando (1920) i de la Real Academia de Bellas Artes (1920), de la Secció Historicoarqueològica de l’IEC (1921) i de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. El 1925 fou nomenat membre d’un tribunal d’oposicions per a una càtedra de la Universitat de Valladolid, tot i no exercir en la institució. El 1927 la Universitat de Bonn li conferí el títol de doctor honoris causa i fou designat membre del College Art Association of America de Nova York. El 1929 presidí els Jocs Florals de Barcelona.
Lectures
- Figuerola, J.: El bisbe Morgades i la formació de l’església catalana contemporània, PAM, Barcelona 1994.
- Junyent, E.: Mn. Josep Gudiol i Cunill, prev. Notícia biogràfica i bibliogràfica, Museu Episcopal, Vic 1931.
- Junyent, E.: “Mn. Josep Gudiol i Cunill 1872-1972”, Ausa, 1972.
- Tormo, E.: Homenaje a Mosén Gudiol. Elogio-Biografía-Bibliografía, Tipográfica de Archivos, Madrid 1932.