Format al seminari vigatà, estigué en relació amb el Cercle Literari de Vic, que promogué la creació, duta a terme pel bisbe Josep Morgades, del Museu Episcopal. Ordenat de sacerdot (1896), restà absolutament vinculat a l’obra del Museu, del qual fou nomenat conservador el 1898; deixà descrits en les Memòries anuals del museu els objectes que anava adquirint constantment. La finalitat de documentar-les li creà aviat un mestratge que s’estengué als camps de l’arqueologia, de l’art i de la història per la rigorositat del mètode que s’imposà en la interpretació dels fets.
La publicació de Nocions d’arqueologia sagrada catalana (1902) li obrí les portes de societats arqueològiques i d’acadèmies. Publicà innombrables articles sobre temes locals en la premsa vigatana i en el Butlletí del Centre Excursionista de Vic (1912-31) i també estudis que documenten aspectes de les arts menors, apareguts a la Pàgina artística de La Veu de Catalunya, o en revistes especialitzades. Malauradament restà inèdita i dispersa l’obra en què havia reunit els millors resultats de les seves recerques, els tres volums L’arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica tarraconense, distingida amb el premi Martorell el 1917. Publicà més tard Els trescentistes (1924), monografies sobre pintors medievals, Mestre Joan Gascó (1907), El pintor Lluís Borrassà (1925) i els tres volums dedicats a la pintura romànica Els primitius (1927), ultra el catàleg dels vidres de la col·lecció Amatller (1925) i Catàleg dels manuscrits del Museu Episcopal de Vic (1934). Són nombroses les monografies que dedicà a una extensa diversitat de temes històrics i de monuments, una gran part dels quals referents a Vic i al museu.
Fou membre corresponent de l’Academia de la Historia (1917) i de Bellas Artes (1920), de Madrid, i de l’Institut d’Estudis Catalans (1921) i doctor honoris causa de la Universitat de Bonn (1927). Presidí els jocs florals de Barcelona el 1929.