Estudià dret a la Universitat de Barcelona (1857), on es doctorà en dret civil i canònic (1865). Fou redactor del Diario de Barcelona (1863-69), en què publicà la notícia biogràfica i crítica de catorze personalitats catalanes, sota el títol genèric de “Galerías de escritores catalanes”, entre les quals hi havia les de Jaume Balmes i Urpià, Pau Piferrer i Fàbregas, Ramon Martí i d’Eixalà, Jaume Tió i Noè i Josep Sol i Padrís, i col·laborà amb temes de filosofia i economia a la Revista de Cataluña (des d’on s’oposà a la centralització de la vida científica), La Defensa de la Sociedad i la Revista de España. Fou vicepresident de l’Acadèmia de Jurisprudència de Barcelona, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponsal de l’Económica Matritense.
Cal mencionar el seu discurs (13 d’abril de 1863) d’accés a l’Acadèmia de Bones Lletres titulat “Datos y apuntes para la historia de la literatura catalana” i publicat el 1865 en les Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Hi definí la relació existent entre esperit i art nacional hegeliana, servint-se d’una citació del seu Curs d’Estètica, per assenyalar que «[...] existen lazos indestructibles, consonancias y armonías supremas entre el espíritu nacional, el pensamiento filosófico y las intuiciones del arte», criteri que utilitzà per a desenvolupar la seva obra. Després d’analitzar les característiques de la producció de Balmes, Piferrer i Martí i d’Eixalà, considerà que la producció artística i filosòfica a Catalunya tenia, com a trets diferencials, l’observació com a mètode, el respecte a les lleis fonamentals de la creença, la idea que el deure és anterior i preexistent al dret i l’acceptació de les limitacions de l’enteniment humà per a sondejar les veritats primàries; a més, destacà que la civilització és anterior i preval sobre la cultura i el costum sobre la llei. Per a ell, els fonaments de l’escola catalana es trobaven filòsofs de l’escola escocesa del sentit comú d’Alexander Hamilton i Thomas Reid, i en l’escola històrica del dret de Friedrich Karl von Savigny. Finalment, hi afirmà que l’escola catalana cercava la unitat entre espiritualisme i sensualisme, en considerar negativament tant el racionalisme radical del set-cents com l’idealisme alemany que oblidava l’aspecte material i concret de la realitat per dedicar-se a construccions abstractes més o menys reeixides. El 1870 s’instal·là professionalment a Madrid.
Altres obres seves són Datos y apuntes para la historia de la literatura catalana (1865), La crisis económica (1867), La tradición de los pueblos, literaria, filosófica y socialmente considerada (1868), en què, tot minimitzant el paper del romanticisme liberal, destaca l’emergència d’una cultura nova catalana moderna (filosòfica i literària) diferenciada de la castellana, La monarquía de D. Amadeo I ante el estado económico y social de España (1872) i Aforística social (1904). El 1858 rebé un premi de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País per la Memoria sobre mejoras de las viviendas de la clase obrera, i fou nomenat mantenidor dels Jocs Florals (1861).