Conegut per Fortunio Bonanova. De jove es dedicà al periodisme, on fou redactor de “Tempo”. Format a Barcelona, estudià dret a la Universitat de Barcelona i música al Conservatori Reial. Com a cantant, debutà a l’Òpera de París, i actuà per tot Espanya, Itàlia i Moscou. En el camp del cinema, interpretà a Barcelona el Don Juan Tenorio de Ricard de Baños (1921). Defensor teòric de l’avantguardisme signà a Mallorca el Manifest de l’Ultra (1921) amb Jorge Luis Borges, Joan Alomar i Jacob Sureda. Estrenà a Barcelona el Socrate d’Erik Satie. El 1923, anà a Buenos Aires, on representà Doña Francisquita, Maruxa i La Canción del olvido. S'establí als EUA per enregistrar-hi discos i intervingué després (1927-32) en diverses produccions als EUA, amb Gloria Swanson —en el film L’amor de Sònia (1927) d’Albert Parker—, Mary Astor i Joan Bennet; romangué a Nova York, on féu revista. Altres films notables on intervingué foren Calamitat amb sort (1932), de John J. Adolfi, i La irreflexiva (1932), de Kenneth McKenna. Novament a Barcelona, féu algun dels primers films sonors del país: El desaparecido (1934), d’Antonio Graziani i Poderoso caballero (1935), de Max Nosseck. Tornà a marxar als EUA, on actuà durant un any i mig a l’Empire Theater de Nova York, amb Catherine Cornell en la revista Dishonoured Lady. Actuà intensament a diverses companyies durant un llarg temps, fins que es dedicà de ple al cinema a Hollywood i a Mèxic. Tingué l’ingeni de fer versions espanyoles de cintes nordamericanes, entre les quals cal remarcar les farses musicals com El capitán Tormenta (1936), de John Reinhardt; El carnaval del diablo (1936), de Crane Wilbur, i el drama La inmaculada (1939), de Louis Gasnier, entre altres. Intervingué en uns quaranta films nordamericans tan notoris, com: Citizen Kane, d’Orson Welles (1941), on enacarnà el mestre d’òpera; Per qui toquen les campanes (1942), de Sam Wood, sobre un episodi de la Guerra Civil Espanyola i Monsieur Beaucaire, de George Marshall (1946). A Mèxic, cal destacar la seva intervenció en els films La pícara Susana (1944), de Fernando Cortés; Pepita Jiménez, d’Emilio Fernández (1945); El fugitivo (1946-47), de John Ford i La diosa arrodillada (1947), de Roberto Gavaldón. Participà també en films com Rosa of Santa Rosa (1947), de Ray Nazarro, The Angel of the Amazon (1948), de John H. Auer i, esporàdicament, al cinema espanyol (La muerte silba un blues, 1962). És considerat un secundari eclèctic, però sòlid, del cinema de l’època.