Biografia
Alumne de l’Escola Pia d’Igualada, entrà en aquest orde a Moià el 19 de setembre de 1897 i hi professà el 20 d’agost de 1899. Cursà els estudis eclesiàstics a les cases centrals d’estudis d’Iratxe i de Terrassa.
En acabar-los, passà a Moià com a ajudant del mestre de novicis (1904-07). Fou ordenat de sacerdot a Barcelona al juliol del 1905. Gràcies al mecenatge de Rafael Patxot posà els inicis de l’observatori meteorològic que després amplià i formalitzà el pare Vicenç Aloy. L’estiu del 1909 es trobava a la comunitat de Sant Antoni i es veié obligat a fugir entre flames i protegit per l’exèrcit durant els dies de la Setmana Tràgica; per això aconsellà construir una sortida secreta per a una possible repetició d’un assetjament, com de fet esdevingué el 1936.
Anà a Cuba (1909-21) i residí al col·legi de Cárdenas. El 1911, amb el pare Amadeu Figueras, es traslladà als Estats Units d’Amèrica per perfeccionar-se en la llengua anglesa, que havia començat a aprendre amb un jove alemany a Barcelona.
Tornà a Catalunya i passà un any a Sarrià i després fou nomenat rector del col·legi de Nostra Senyora de Barcelona (1922-25). Durant el trienni següent (1925-28) ocupà el càrrec de secretari provincial al costat del pare provincial Ramon Castellví. Portava la idea de fundar comunitats als Estats Units i el 1927 hi viatjà temptejant diversos possibles llocs per a un col·legi o casa de formació, però no ho aconseguí. Residí tres cursos a Sant Antoni (1928-31) i tornà a Cuba com a vicari provincial (1931-40). Com que a Catalunya, a partir del 1936, els religiosos foren perseguits i les cases requisades i mancaven mitjans per a subsistir, des de Cuba organitzà successius enviaments de dòlars que a través del pare Joaquim Tous, que residia a Perpinyà, arribaren a Catalunya i el pare Pere Boronat distribuïa entre els religiosos i les seves famílies. Per coordinar millor les ajudes, l’agost del 1937 es traslladà des de l’Havana a Iratxe i a Perpinyà. Novament aquests anys insistí a enviar als Estats Units joves que acabaven els estudis a Iratxe i no podien retornar a Catalunya. Però el seu suggeriment tampoc no fou atès en aquest moment.
En el primer capítol provincial de postguerra fou invitat a presidir-lo com a acte d’agraïment de tots els religiosos: pronuncià el discurs d’obertura en català, fet que li valgué ser inclòs pel Ministeri d’Afers Exteriors com a catalanista i per tant no apte per a ocupar cap càrrec. La província, però, l’elegí com a assistent provincial (1940-43) i a continuació rector de Terrassa (1943-44), càrrec que renuncià l’any següent. Després d’un any a Sabadell, fou enviat finalment el 1945 a Igualada.
Fou un religiós entregat que serví la seva província en moments molt difícils i aportà generosament tot el que pogué per alleugerir els sofriments dels altres religiosos. Meticulós i exacte en totes les coses, la història del col·legi d’Igualada és també una prova del seu esperit escolapi precís i acurat.
L’Ajuntament li concedí el títol de Fill Il·lustre d’Igualada el 16 de juny de 1955 i després li concedí la medalla al mèrit de la ciutat, distinció que no pogué rebre en vida i el municipi li donà a títol pòstum en el moment de l’enterrament.
Obres
- "Despido insconsciente [sobre Cosme Parpal i Marquès]". La Academia Calasancia, órgano de la Academia Calasancia de las Escuelas Pías de Barcelona; XXXII, núm. 769 (Barcelona, abril de 1923), pàg. 128-130.
- Hora santa de reparación para niños y niñas. Igualada: Pere Bas Vich, 1952. 2a ed. Igualada: Bellapuig Ysart, 1953.
- Monografía histórica del colegio de las Escuelas Pías de Igualada. Manuscrit de 1948; 215 pàg. En APEPC: 07-18 / caixa 9.
Bibliografia
Bau, Calasanz (1957). Historia de les Escuelas Pías de Cuba. L’Havana: Imp. Burgay y Cia.
Bisbal i Sendra, Ma. Antònia; Miret i Solé, Ma Teresa (1986). Diccionari biogràfic d’igualadins. Barcelona: Rafael Dalmau, pàg. 107.
Castellà i Raich, Gabriel (2006). L’Escola Pia d’Igualada. Assaig històric (anys 1732-2002). Igualada: Escola Pia d’Igualada; segons índex.
"Consueta”. Ephemerides Calasanctianae, núm. 6 (Roma, juny del 1967), pàg. 250-256.
Diccionari dels catalans d’Amèrica. Vol. II. Barcelona: Comissió Amèrica i Catalunya / Generalitat de Catalunya, 1992, pàg. 388.
Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Vol. II. Barcelona: Generalitat de Catalunya / Editorial Claret, 2000, pàg. 418.
Diccionario enciclopédico escolapio. Vol. II: Biografías de escolapios. Salamanca: Ediciones Calasancias, 1983, pàg. 303.
Florensa, Joan (2010). El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana / Escola Pia de Catalunya.