Vida i obra
Llicenciat en dret, el 1916 assistí al Seminari de Filosofia d’Eugeni d’Ors, el qual el feu entrar en els cercles culturals i periodístics barcelonins. El 1919 fou nomenat, amb Joan Crexells, assistent del Seminari de Filosofia d’Eugeni d’Ors i fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia (1923). Membre del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, exercí la docència en diversos centres, com les Escoles d’Arts i Oficis. Col·laborà a La Publicitat, La Veu de Catalunya, Quaderns de Poesia, El Fígaro (Madrid), Mirador, La Nova Revista i Revista de Catalunya. Dirigí la revista La Paraula Cristiana (1925-1934) iniciada per Carles Cardó (1925). El 1929 fundà el diari catòlic El Matí, del qual fou director fins el 1934, any en què fundà amb Joan Rebull i Ignasi Mallol el Taller-Escola d’Art de Tarragona.
Ben aviat excel·lí com a crític literari, sobretot de poesia: publicà el recull d’articles Poetes i crítics (1925), en què aborda l’obra de Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera, Alcover, Carner i Sagarra, entre d’altres, i dels crítics Joubert i De Sanctis. El 1926 publicà l’antologia Les cent millors poesies de la llengua catalana, concebuda amb criteris estètics (reeditada el 1931), i el 1932, Amics i terra amiga, una compilació de reflexions sobre paisatge i pintura catalana. Durant la Guerra Civil, desplegà múltiples activitats al si de la Institució de les Lletres Catalanes, d’entre les quals destaca la creació dels arxius literaris.
Exiliat el 1939, s’instal·là a Colòmbia, on fou professor de literatura i filosofia a la universitat de Popayán i en altres centres docents com el Liceo Benalcázar de Cali. El 1945 participà en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Bogotà. El 1957 prologà les Obres completes de Frederic Mistral. El 1960 publicà la correspondència amb Maurici Serrahima (En el llindar de la filosofia) i el 1961, un article sobre Maragall a Serra d’Or que és un bon exemple de la recuperació aquells anys del vessant més catòlic del modernisme. El 1965 publicà Estudis i lectures, recull d’articles apareguts els anys trenta sobre autors catalans, i l’assaig Eugeni d’Ors, etapa barcelonina, en què analitza críticament l’evolució del pensament orsià. El mateix any tornà de l’exili i s’instal·là a Banyoles. En Del retorn a casa (1971) aplegà articles publicats a Serra d’Or, Canigó, Gorg, Lluc i Presència, i a altres publicacions eclesiàstiques.
Pòstumament aparegué encara Els principis de la civilització i altres escrits (1992). D’una profunda formació filosòfica i amb clars referents tant d’ascendència orsiana com catòlica, es mostrà molt preocupat per l’estil i el coneixement de la tradició literària catalana. D’un estil elegant i diàfan, tingué una gran influència en el moviment de renovació cristiana.
El seu fill Francesc Capdevila i Muntaner (Barcelona 1922 — 1944) publicà la novel·la Allò que la història d’Abbot Farm no explica (1951), d’estil directe i irònic.
Bibliografia
- Carreres i Pera, J. (2003): Josep Maria Capdevila, ideari i poètica. Barcelona, PAM.
- Castellanos, J. (1992): “Josep Maria Capdevila, un intel·lectual conseqüent”. Recull, 1.656, p. 9.
- Giró i París, J. (1992): “Introducció”, dins Capdevila, J. M.: Els principis de la civilització. Barcelona, Barcelonesa d’Edicions, p. 9-35.
- Giró i París, J. (1993): “Josep M. Capdevila. Principis d’una filosofia per l’acció”. Sd’O, 405, p. 49-50.
- Molas Batllori, J. (1975): Lectures crítiques. Barcelona, Edicions 62, p. 83-89.
- Serrahima, M. (1974): Josep Maria Capdevila. Barcelona, Barcino.