Llicenciat en Medicina i Cirurgia l’any 1955, diploma extraordinari en Psicologia Aplicada i Psicotècnia (1959), i doctor el 1972 amb la tesi Anàlisi factorial de la percepció taquistoscòpica , del 1957 al 1970 treballà a l’Institut Mental de la Santa Creu de Sant Andreu (Barcelona). L’any 1973 obtingué per concurs la plaça de director de l’Institut Municipal de Psiquiatria, que exercí fins el 2002. Professor encarregat de curs (1969), catedràtic interí (1972) i catedràtic numerari de Psiquiatria i Psicologia Mèdica de la Universitat Autònoma de Barcelona (1990), d’on fou director dels Programes de Tercer cicle (doctorat i màster en psiquiatria i psicologia clínica) i professor emèrit.
Deixeble de Santiago Montserrat, amb el qual col·laborà sovint, publicà més de vuitanta articles en revistes especialitzades, i fou autor, entre d’altres, de Manual de psiquiatria (1994), Glossari de psicopatologia (2000), Història clínica psiquiàtrica (2000), a més de col·laborar en volums col·lectius (El suïcidi, 1973; Una técnica para la evaluación de los síndromes de ansiedad y depresión: el cuestionario, 1993; Trastornos cognitivos en psicopatología, 1995; Santiago Montserrat i Esteve. Homenatge al mestre, 1995, etc.).
L’any 1964 obtingué el premi Pilar Sangro de la Societat Espanyola de Psicologia (compartit amb Santiago Montserrat i Carles Ballús). Formà part de nombroses societats científiques de la seva especialitat: membre de Mèrit de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, membre fundador (1990) i president (1999-2005) de la Societat Espanyola de Psicogeriatria (SEPG), a més de membre d’Honor de la Sociedad Española de Musicología.