Vida i obra
Per línia paterna fill de nobles, el llinatge dels quals, d’origen flamenc, és certificat des del 1663, i per línia materna entroncat amb la burgesia catalana dedicada a les professions liberals. El seu quadravi Carlos de Sucre y Gairedo (mort el 1736), marquès de Preux, d’origen flamenc, fou tinent de rei de Barcelona, governador de Cuba i rebesoncle del mariscal Antonio José de Sucre. El seu pare, Joan de Sucre i Llopis, ideològicament de tendència republicana, fou procurador dels tribunals i, durant un cert temps, tinent d’alcalde de la vila de Gràcia. Fortament influït durant la seva joventut pel seu pare, no seguí estudis superiors. Intervingué en les reunions de l’Ateneíllo de Barradas, freqüentà l’ambient d’Els Quatre Gats i estigué estretament lligat a la fundació, o en seguí de prop la vida, dels ateneus obrers. S’encaminà ideològicament vers el socialisme i l’acratisme, si bé es mantingué sempre al marge de tota acció pràctica. Conegué un gran nombre d’intel·lectuals i artistes catalans i castellans, amb els quals mantingué una abundosa correspondència. Lector i conversador infatigable, el seu magisteri s’exercí principalment en les diferents tertúlies del seu temps.
Com a poeta, s’inicià en l’òrbita maragalliana, malgrat algunes incursions en el decadentisme. Publicà molts poemes en revistes de principis de segle, no recollits mai en volum. És autor dels llibres de poesia Apol noi (1910), en què es manté en la tendència a l’actualització catalanitzada de l’hel·lenisme, Ocell daurat (1921), Poema barbre de Serrallonga (1922) i, en castellà, Poema de abril y mayo (1922), obra que li valgué el nomenament d’acadèmic corresponent de l’Academia Nacional de la Historia, de Veneçuela. No abandonà mai la poesia, activitat que sempre revestí, formalment, d’una factura clàssica, si bé el contingut fou de densa intel·lectualitat i mai floralesc. També és autor de l’anecdotari Joan Maragall (1921), de dos volums de Memorias (1963), on fa un repàs dels ambients de l’època modernista, i de la traducció d’un recull de comentaris d’art i pedagogia social, La sinceritat (1917), on aplegà diversos articles d’ideòlegs francesos, amb especial atenció a Pere Tisserand.
El 1906 s’inicià com a crític vinculat als sectors més innovadors i col·laborà a Un Enemic del Poble, Columna de Foc, La Publicitat, Occitània, La Nova Revista, La Gaceta Literaria —on freqüentment signà amb el pseudònim Peer Gynt, que compartia amb Juan Alsamora— i Le Quotidien de París, entre d’altres.
La seva primera exposició de pintures, seguida d’altres, fou a les Galeries Dalmau de Barcelona (1922). Aquest àmbit d’activitat fou sempre entès per ell més aviat com un acte gestual que intel·lectual, per la qual cosa, bé que en línia evolutiva fins a arribar a les darreres produccions, es pot dir que la seva pintura fou expressionista i antiacadèmica. Des dels anys quaranta fou un dels promotors directes de gairebé totes les activitats relacionades amb l’art a Barcelona i Catalunya entera: Cercle Maillol (1945), Saló d’Octubre (1948), etc., esperonant instintivament les més abrandades i innovadores tendències de l’art contemporani a Catalunya, missatge que constantment oferí des de la presidència del Cercle Maillol i en totes les ocasions en què fou sol·licitat, fos qui fos el sol·licitant.
Bibliografia
- Borràs, M. Ll. (2003): Josep Maria de Sucre i l’art de la primera postguerra. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
- Cirici i Pellicer, A. (1970): “J.M. de Sucre, home de cor”. Serra d’Or, 125, p. 59-62.
- Molas Batllori, J. (1983): La literatura catalana d’avantguarda. 1916-1938. Barcelona, Antoni Bosch Editor, p. 13-86.
- Vidal, P. (1925): Els singulars anecdòtics. Barcelona, Joaquim Horta, p. 85-92.