Estudià ciències fisicoquímiques a la Universitat de Barcelona (1934), on fou alumne d’Eduard Fontseré. El 1935 s’incorporà al cos d’ajudants de meteorologia del Servicio Meteorológico Nacional (SME), i treballà a l’observatori d’El Retiro de Madrid. Entre el desembre del 1936 i el novembre del 1937 es traslladà a València, on el govern de la República establí l’SME, i posteriorment passà a treballar a l’aeroport de Reus. Un cop retornat a Barcelona, simultaniejà el treball a l’SME amb la docència a la secció de física de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Es doctorà a Madrid el 1944 amb la tesi Conductividad eléctrica del aire.
Des del 1949 i fins la seva jubilació (1983) fou catedràtic de termologia a la Universitat de Barcelona, i l’any 1955 agafà l’excedència com a meteoròleg de l’SMN i es dedicà exclusivament a la seva càtedra. Fou catedràtic de mecànica física i termologia a la Universitat de Granada (1948). Entre d’altres, ocupà els càrrecs de predictor al Centre de Barcelona, cap de meteorologia de l’aeroport transoceànic de Barcelona i de la regió aèrea de Saragossa (1945) i cap de l’Oficina Meteorològica de l’aeroport de Granada.
És autor d’unes 180 publicacions, moltes amb la col·laboració de la seva esposa Mercè Potau. Destaca un manual de física general, Curso de física (1950), del qual feu diverses edicions, Problemas de física (1961) i, pel que fa a la meteorologia, els treballs primerencs Rafagosidad del viento en el Prat de Llobregat (1946), Intensidad de las lluvias en Barcelona (1951) i Vientos de altura en Barcelona (1944). L’any 1977 publicà Las intensas lluvias de octubre de 1940 en Cataluña.
Des del 1961 fou acadèmic i vicepresident (1984-94) de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i també fou president nacional del Grup de Termodinàmica de la Reial Societat Espanyola de Física i Química (1976-78). L’any 1976 rebé la Gran Creu d’Alfons X el Savi.