El 1945 es llicencià a Barcelona. Fou psiquiatre a l’Institut Mental de la Santa Creu; psicòleg, a la secció de caracterologia de l’Institut Politècnic de Barcelona i professor de la càtedra de psiquiatria. Contractat com a professor per la Universitat de Los Andes, a Mèrida, es traslladà a Veneçuela el 1953.
Hi fundà la càtedra i els serveis assistencials de psiquiatria i fou adjunt de la càtedra de semiologia i professor a l’Instituto de Psicosíntesis i Relaciones Humanas. Professor de psicologia mèdica a la Universidad Central de Veneçuela (1958). Fou director de la Facultat de Psicologia de la Universidad Andrés Bello, on fou degà de la Facultat d’Humanitats i Educació i Psiquiatra del Departament d’Higiene Mental del Ministeri de Sanitat i Assistència Social.
Publicà diverses obres, entre les quals cal esmentar Cómo es su hijo (1955), Psicología y curanderismo (1955), Psicología de la expresión (1972), L’autoritat paterna i l’entesa amb els joves (premi Carles Cardó 1967), Nova Terra (1970), i Imatge psicològica de la pell (1985), premi Martí Julià 1981, instituït per la Societat Catalana de Biologia de l’Institut d’Estudis Catalans.
President del Centre Català de Caracas i de la seva secció Terra Ferma, s’especialitzà en l’inventari i l’estudi dels metges catalans exiliats, sobre els quals publicà un treball exhaustiu. Obtingué el premi August Pi i Sunyer de tema científic.