Josep Moragues i Sobrevia

Josep Moragues i Mas
(Sant Hilari Sacalm, Selva, 1669 — Barcelona, 27 de març de 1715)

Bust de Josep Moragues i Sobrevia a Sort (Pallars Sobirà)

© Fototeca.cat

Militar, més conegut per Josep Moragues i Mas.

Pagès benestant, era fill d’Isidre Moragues i Mas i de Maria Sobrevia. Entre el 1694 i el 1699 lluità contra els francesos en la guerra dels Nou Anys. El 1710 es casà en segones núpcies amb Magdalena de Giralt, de qui tingué un fill, i residí a Sort (Pallars Sobirà). El 1705 formà part de l’alçament austriacista de Vic i de la junta sorgida del pacte dels vigatans que atorgà poders a Domènec Perera perquè, juntament amb Antoni Peguera, anés a Gènova a signar el pacte amb Anglaterra. Declarada la guerra de Successió, lluità al servei del rei arxiduc Carles III, i el 1709 ja era general. Més tard fou governador de la Seu d’Urgell. Pel juny del 1713 rebé l’ordre de retre Castellciutat als filipistes, però, tot i trobar-se malalt, s’hi negà i resistí encara tres mesos. En capitular, passà a Sort, on, animat per la resistència de Barcelona, alçà un cos de voluntaris, amb els quals assetjà Castellciutat, sense èxit. Alliberà la seva muller, presonera dels filipistes a Balaguer, i s’incorporà a l’exèrcit del marquès del Poal.

Els darrers dies de la guerra encara assolí èxits aïllats. Després de la caiguda de Barcelona, anà a Cardona a reforçar la resistència, però aquesta ciutat capitulà una setmana més tard. Intentà aleshores fugir a Mallorca en barca (març del 1715), però, delatat, fou pres i executat després de ser arrossegat pels carrers. El seu cap fou exhibit per les autoritats filipistes al Portal de Mar de Barcelona en una gàbia, al costat de la qual fou col·locada una inscripció difamatòria. Després del tractat de pau definitiu entre Felip V i Carles III (1725), la seva muller fou alliberada i, amb l’ajut de l’advocat i exconseller en cap Rafael Casanova i la pressió diplomàtica de l’ambaixador austríac Königsegg, el 14 de febrer de 1727 hom despenjà la calavera, i un mes després la gàbia i el rètol.

La memòria del general Moragues no fou recuperada fins a la Renaixença, i en constituí una fita el poema Lo cap d’en Josep Moragues (1887) d’Àngel Guimerà. Des d’aleshores restà com un símbol de la lluita per les llibertats catalanes, bé que en el pla institucional el reconeixement no li arribà fins el 1981, que l’ajuntament de Sort li erigí un monument. Òmnium Cultural impulsà actes de reconeixement i la col·locació de plaques i monuments, entre altres indrets, a la seva vila natal (1984) i a Barcelona (1999 i 2013). En ocasió dels tres-cents anys de la seva execució hom feu un acte solemne al pla de Palau de Barcelona.