Vida i obra
Llicenciat en farmàcia (1854) a Barcelona i en medicina (1863) a Madrid, fou fundador (1860) i codirector de la Revista farmacéutica española i d’El Compilador Médico (1865), òrgan oficial de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, que durant la Primera República, amb el nom de La Independencia Médica, propagà el positivisme, el racionalisme i la llibertat de pensament i d’ensenyament.
A Barcelona, formà part d’una societat de joves estudiants anomenada Tertulia Literaria (1855; després Círculo Instructivo, 1856), en què intervingué, dins un grup minoritari, en defensa de l’ús intern de la llengua catalana, com també en contra de la pena de mort, i, basant-se en Pi i Arimon, sobre història medieval catalana. Fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1879.
Nascut en el si d’una família urbana de classe mitjana, durant la seva infantesa fou testimoni de les bullangues barcelonines i, ja adult, visqué amb intensitat el Bienni Progressista i, sobretot, la Revolució de Setembre del 1868 i el Sexenni Democràtic.
Pròxim a l’ideari de Josep Anselm Clavé, Narcís Monturiol, Àngel Guimerà, Conrad Roure i Baldomer Lostau, s’afilià al Partit Republicà Democràtic Federal, i s’identificà amb el sector intransigent i col·laborà, a voltes en qualitat de redactor, en diversos portaveus federals de Barcelona i Madrid, com La República Ibérica, El Federalista, La Independencia, El Independiente i, sobretot, El Estado Catalán. A més, en el període de vigència de la Primera República, escriví en La Renaixença, on exposà en una llarga sèrie d’articles el seu projecte de catalanisme progressiu, identificat amb un ideari republicà, laic i democràtic. Amb la Restauració, continuà la seva nombrosa producció periodística en diverses publicacions d’orientació republicana o catalanista, entre les quals La Renaixença (fins a la seva conversió en diari), La Avanzada, Revista de Gerona, L’Avenç, El Diluvio, La Il·lustració Catalana, La Publicidad i, sobretot, el setmanari L’Arc de Sant Martí, del qual fou redactor i principal inspirador doctrinal (1885-90). Des de la Revolució de Setembre del 1868 i fins a la seva mort, es mogué entre el republicanisme federal i el catalanisme. Si, durant el Sexenni, fou un federal que volia influir sobre els literats romàntics de La Renaixença, des del 1885 s’identificà amb el catalanisme emergent, tot i preconitzar la unitat d’acció i l’entesa electoral entre ambdós moviments. Ara bé, no milità en cap organització del catalanisme polític, si bé col·laborà, pocs mesos abans de morir, amb l’Associació de Propaganda Catalanista i el Foment Catalanista, i la Unió Catalanista el nomenà delegat per Barcelona per a l’assemblea de Manresa.
És el principal formulador d’un nacionalisme catalanista d’esquerres, democràtic, laic i revolucionari. Entre les seves aportacions teòriques més importants sobresurten la vinculació dels moviments d’emancipació nacional amb l’internacionalisme i la reivindicació i la lluita socials; la distinció entre “nacionalisme ofensiu”, propi d’imperis, vehicle de conqueridors i de règims despòtics i “nacionalisme defensiu”, del qual recalca el caràcter pacífic, igualitarista i hostil a la subordinació, i la defensa d’una Europa federal de tipus socialista. Fou dels primers a recuperar la idea de la corona catalanoaragonesa com a matriu d’una moderna confederació de pobles (precedent de la noció de Països Catalans) i contraposà a la idea carlina de recuperació dels furs la d’un estat lliure, autònom, sobirà i independent.
En aquest sentit, acceptà el federalisme només com un estadi previ a la independència de Catalunya, i anticipant-se a Enric Prat de la Riba el 1877 proposà la recuperació de la Diputació General de Catalunya, amb unes atribucions similars a les de la Mancomunitat de més de tres dècades després i, en el pla teòric, el 1886 publicà quatre articles a L’Arc de Sant Martí amb el títol de La Nacionalitat Catalana. Fou també el primer a utilitzar el terme “nacionalisme”, que identificà amb el de “patriotisme social” i és autor del discurs llegit el 25 de juliol de 1886 al Teatre Novetats de Barcelona amb motiu de l’acte de protesta pel tractat de lliure canvi entre l’Estat espanyol i la Gran Bretanya, considerat el primer manifest independentista català.
Els seus escrits motivaren la intervenció de l’autoritat, que l’acusà de rebel·lió en dues ocasions: el 1878, per l’article Dos procediments per a I’emancipació, i el 1886 per Ni espanyols ni francesos, pels quals es demanava pena de presó. A banda de la seva nombrosa producció d’articles, exposà el seu ideari en El catalanismo progresivo (1871) i Cataluña y la federación (1873). Participà en el Primer Congrés Catalanista (1880), fou signant del Missatge a Irlanda en suport de la Home Rule (1886) i fou delegat de la primera assemblea de la Unió Catalanista (1891). A banda, fou també molt remarcable la seva tasca en defensa de la recuperació i conservació del patrimoni arquitectònic religiós, sobre el qual escriví articles i llibres (La inmortal ciudad. Recuerdos de la historia y de los monumentos de Gerona, 1885). Començà també una Galería de catalanes ilustres, un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona que deixà inacabat i que fou acabada per Josep Coroleu i publicada el 1894.
Tingué un especial interès per rescatar de l’oblit la història de Catalunya, especialment els episodis protagonitzats per les classes populars. En la seva extensa producció periodística de temàtica històrica, prioritzà clarament l’interès divulgatiu per damunt de l’erudició i la recerca emfasitzant el caràcter necessàriament exemplificador dels episodis destacats. Especialment interessat per l’època medieval, blasmà el Renaixement, com la major part d’historiadors i pensadors catalans coetanis, per considerar-lo el bressol de l’absolutisme monàrquic i de la concepció centralista de l’organització politicoterritorial de l’Estat i responsable, en darrera instància, de l’anorreament de la protodemocràcia de la Catalunya baixmedieval. Constatà l’existència, en el passat nacional català, d’una tradició definida per la permanent voluntat de llibertat i autogovern dels catalans i la constant lluita per la justícia social de les classes populars catalanes. Així, no reivindicava només els aixecaments de les institucions catalanes contra Joan II, Felip IV o Felip V en defensa de les llibertats nacionals, sinó que insistí molt més en el record de les revoltes de caràcter social protagonitzades per buscaires, remences, gorretes i menestrals. La figura històrica de Pau Claris el captivà, i establí un paral·lelisme entre la crisi catalana del 1640 i l’espanyola del 1808, ja que, segons el seu parer, en ambdós casos es tractava d’una mateixa qüestió: la legítima defensa d’un poble sobirà contra un invasor estranger.
Bibliografia
- Albó, I. i Aymerich, S. (1995): 100 anys després: cicle d’actes commemoratius del centenari de Josep-Narcís Roca i Farreras. Vilassar de Mar, Oikos-Tau.
- Cucurull, F. (1978): Consciència nacional i alliberament. Barcelona, La Magrana.
- Llorens i Vila, J. (1983): “Estudi preliminar”, dins El catalanisme progressiu. Barcelona, La Magrana, p. 5-23.
- Roca i Farreras, J.M. (1983): El catalanisme progressiu. Barcelona, La Magrana / Diputació de Barcelona [amb introducció de J. Llorens].
- Strubell i Trueta, T. (2000): Josep Roca i Ferreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres, Arenys de Mar, Els llibres del Set-ciències.