Josep Obiols i Palau

(Sarrià, Barcelona, 1894 — Barcelona, 1967)

Pintor.

Es formà dins un estricte classicisme a l’Escola de Decoració que Torres-Garcia havia fundat (1913) a Sarrià. El 1917 Esteve Monegal li dedicà a La Revista la composició poemàtica El que crec de Josep Obiols. Il·lustrà el Sil·labari Català i Cartipàs Català de Pau Romeva. El 1918 feu la portada i les vinyetes de l’Anuari de Catalunya de l’any anterior. És autor del famós cartell de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1919). El 1920 anà a Itàlia amb Carles Riba, on estigué fins el 1922, i restà molt impressionat pels muralistes del tres-cents i el quatre-cents.

Novament a Barcelona, conreà amb una gran dedicació la pintura mural: capella de l’Institut per a la Cultura de la Dona (1922), casa Guarro de Sarrià (1923), vestíbul de l’edifici de Correus (1925), llunetes del Palau Nacional de Montjuïc (1929), plafons de la Conselleria de Finances (1938; inacabats i desapareguts), etc. Conreà poc la pintura de cavallet —feu paisatges i natures mortes, però destacà especialment en els temes infantils—, i, a part algunes exposicions col·lectives a Barcelona, a París, a Lió, a Amsterdam i a Nova York, celebrà molt poques exposicions individuals (Barcelona, 1931 i 1934; Manresa, 1933). Feu, en canvi, nombroses il·lustracions per a llibres i revistes, així com cartells (Exposició de Primavera, 1933). Fou professor de l’Institut Escola.

En esclatar la guerra de 1936-39 posà el seu art al servei de la Generalitat: feu cartells i auques de propaganda política (Auca del noi català, antifeixista i humà) i dissenyà el paper moneda emès per la Conselleria de Finances (1936).

A la postguerra retrobà la seva activitat de muralista; decorà la capella privada de Miquel Regàs, a Tiana (1940), i a Montserrat pintà diverses dependències del monestir (1943-51), entre les quals la sagristia —on també dissenyà les marqueteries—, i feu els cartons dels mosaics del cambril. Feu també murals a la capella del Casal de Balsareny (1945), a l’actual parròquia barcelonina de Maria Reina (1950), a Sant Vicenç de Sarrià (1953-56), al santuari de la Mare de Déu del Castell del Remei (1953-55), a la basílica de la Mercè de Barcelona (1956), a la sala del Bon Govern de la Casa de la Ciutat de Barcelona (1960), etc. Feu també el retaule de l’altar de la Puríssima de l’església parroquial de Vilassar de Mar (1954).

Tot i ésser membre destacat de la generació del 1917 i haver format part de l’agrupació Courbet (1918), no s’adherí a la reacció realista que s’oposà al Noucentisme classicista, sinó que s’alineà al costat dels seus mestres i esdevingué una figura preeminent del moviment. Els seus infants davant de paisatges plàcids amb atzavares i orenetes esdevingueren arquetípics, així com els seus àngels músics i la serenitat de les seves figures adultes (Sant Jordi). A causa de la seva joventut, pogué fer arribar el Noucentisme viu encara no solament fins a l’etapa de la Generalitat, sinó fins a la postguerra, època en què personificà amb aquest estil un veritable punt de referència de catalanitat bàsic per al redreçament cultural posterior.