Hom ha proposat d’identificar-lo, sense base suficient, amb un tal Josep Mamano i Piquer. Estrenà, a partir del 1871, una trentena de peces festives, dins la tradició de teatre valencià dialectal i costumista, algunes de les quals foren impreses (Dimats 13, 1877; Un aprenent de llatí, 1879; Males llengües, 1879; L’ànima en un fil, 1881; El tio Serol, 1882, i La guerra en pau, 1885, Guerra en pau, Un clavari escaldat, La nòvia d’Albal, Lo que és el món, Pare i cavaller i Bous de mort, entre altres). Col·laborà amb Joaquim Balader i Eduard Escalante a Futxint de les bombes (1873).