Ingressà el 1951 al Seminari Pontifici de Tarragona, on estudià humanitats i posteriorment filosofia i teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca. Ordenat el 1964, exercí el sacerdoci en diverses parròquies tarragonines fins el 1970, que se secularitzà per treballar com a corrector d’estil i editor per a les editorials Ariel (1969-75), Crítica (1976-79), Seix i Barral (1982-83) i Empúries (1984-88), activitat que interrompé per a exercir el càrrec de delegat del Departament de Benestar Social a les comarques de Tarragona (1988-92), i després represa com a freelance. Entre els llibres que edità, cal esmentar les memòries de Maurici Serrahima Del passat quan era present i les darreres publicacions de Josep Benet. A mitjan anys vuitanta s’uní a la Convenció per la Independència Nacional de Josep Dalmau i posteriorment fou assessor del Gabinet de Presidència del Parlament de Catalunya (2000-03) i de la Vicepresidència de la Generalitat (2004-06). Publicà un gran nombre d’articles de tema polític apareguts a la premsa (Avui, El Punt, Ara, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari del Baix Penedès, etc.) molts dels quals recollits als volums Com a casa, res. Reflexions des de “La caseta i l’hortet” (1986); No gos mesell. En defensa de la identitat (1994) i Vida vendrellenca. Els darrers anys del mil·leni (2000). Fou autor, també, d’Institut Pere Mata. Cent anys d’història (1896-1996) (1996) i de l’estudi Guerra civil i postguerra a l’Espluga Calba (2015), coautor, amb Albert Manent, del Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració (2013) i editor de les memòries del seu oncle Joan Pons Garlandi Un republicà enmig de faístes (2008). El 2015 publicà les seves memòries Un capellà gens clerical, un polític poc polític.